Best Barcelona Tours, cementiri
EDICIÓ IMPRESA A: WWW.THEHANGINGBOOK.COM
-
El Jardí dels Àngels
Guia del cementiri modernista de Montjuïc
Barcelona
Best Barcelona tours, tour del cementiri

            Situem-nos a l’entrada principal del cementiri sud-oest de Barcelona, anomenat de Montjuïch per la muntanya sobre la que s’assenten al voltant d’un milió de restes mortals. Necròpolis, dormitori, camp sagrat, jardí de la pau, terra d’enterrament, són alguns dels noms amb que les diferents llengües defineixen els espais reservats per a les inhumacions dels que foren habitants d’un indret determinat. Com les presons i els hospitals mentals, els cementiris històricament han provocat un sentiment de rebuig entre la societat que els ha fet nèixer. Veure tombes ens recorda el destí inevitable que tothom tard o d’hora a d’afrontar. Potser per això la gent evita els cementiris. Però en un cementiri-jardí monumental i paisatgístic com el de Montjuïch, els valors d’interés es sobreposen als sentiments de paura que produeix un recinte d’aquestes característiques.
 
            Primer de tot, i abans de tractar els diferents aspectes que s’aniran obrint a la nostra comprensió, marquem les coordenades del que va significar el naixement d’aquest cementiri. Inaugurat el 1883 la nova necròpolis de la ciutat fou la conseqüència del creixement demogràfic de la Barcelona industrial, el cap i casal del Principat, locomotora d’Espanya. El nou cementiri fou una segona embranzida al moviment higienista i secularitzador que propicià l’externalització urbana dels cementiris i la municipalització dels mateixos. De la mateixa manera que en l’urbanisme ample i ortogonal del moment, la nova societat refeia les seves institucions inspirant-se en les costums de la civilització romana.

Com es pot veure a la Plaça de la Vil.la de Madrid, els cementiris romans s’extenien al costat de les vies (extramurs). L’arribada del cristianisme propicià un lent canvi en les pràctiques d’inhumacions. El desig d’estar més a prop del cel portà als primers cristians a ser enterrats al costat de l’esglèsia (intramurs). Durant molts segles, les pestilències que desprenien els cementiris de les esglèsies (vapors mefítics), formaren part de la rica base olorativa de les ciutats. Eren especialment delicades operacions com la de l’escura, documentada a l’Esglèsia del Pi. Els sepulcres siutats dins de les esglèsies s’havien de buidar en ocasions. Feien cremar farigola i romaní i als operaris se’ls sumministrava un barril de vi per a fer mes suportable aquesta desagradable feina. Com un moviment cíclic a finals del segle XVIII tornà l’externalització dels cementiris. El cementiri del Poble Nou fou el primer cementiri modern de Barcelona, a on també es traslladaren les despulles dels antics fossars parroquials. El cementiri del Poble Nou és fill dels ideals de la Il.lustració. El disseny del plà del cementiri i les severes línees neoclàssiques ens parlen de la voluntat cívica, racional i uniformitzadora del moment.

               La modernització de les societats a les contrades industrials portà de la mà la renovació de les arts. El sempre present classicisme quedà desplaçat per una nova mirada a l’art gòtic, el descobriment d’exòtics estils com el egiptísme i món mesopotàmic, així com l’adveniment d’un nou esperit artístic que emanava de la lliure emoció de la naturalesa. La línea que sintetitzà aquest nou esperit fou el cop de fuet i l’estil s’anomenà Modernisme. És aquest estil que quatllà tant a casa nostra, el que fa del cementiri de Barcelona quelcom excepcional i únic al món.

El modernisme és un moviement de tombant de segle, conseqüència d’un seguit de factors. Ja el rococó mostrava una forta tendència cap a la floritura, la corba i l’alliberament del corsé barroc. El romanticisme trencà amb una llarga tradició segons la qual l’única font verdadera d’art i coneixement es trobava en el domini de la raó. Així, a poc a poc l’emoció, la creativitat, la irracionalitat i la passió va substituint o complementa la raó, la mesura i la repetició de la lliçó greco-llatina. El germanisme es va imposant. A Anglaterra neix el moviment Arts & Crafts que posà en valor la superior qualitat dels treballs d’artesania enfront de la producció industrial. El descobriment de la composició japonesa de l’espai fou l’espurna que acabà de dotar d’identitat pròpia al nou estil. Era aquest, nou, jove, lliure, com bé diuen les diferents accepcions lingúístiques: Modern Art, Art Noveau, Jugendstyle, Liberty… Pioners a Europa del nou estil foren Augueste Rodin, Victor Horta i Henry de Toulouse Lautrec.

A Catalunya, les ànsies d’una nova classe dominant per crear-se una identitat diferent a l’aristocràtica, el floral renaixement d’una nació, el medievalisme, el redescobriment del mudéjar, i l’aportació genial de  l’organicisme gaudinià dotaren de gran personalitat al nostre Modernisme.

            Auspiciat sota la iniciativa de l’ajuntament, el disseny de la nova necròpolis barcelonina va correr a càrrec de Leandre Albareda. La disposició de les diferents vies i la parcel.lació del terreny obeeix a les pautes de l’urbanisme burgés de l‘època. A diferència de l’igualitarisme de la quadrícula cerdana aquest recinte mortuori s’organitza al voltant de la centralització i jerarquització classista de l’espai.

De fet el plà cerdà d’urbanisme democràtic, homogenitzador i ciutat-jardí mai fou respectat per les autoritats i els mateixos arquitectes. Per especulació es tancaren i privatitzaren els grans patis de les mansanes originàriament destinats a jardins públics. També per treure més rendiment del solar es procedí a l’elevació de les finques per damunt dels quatre pisos. La construcció de tribunes a les plantes nobles és la mostra més palpable de com la burgesia de fi de segle s’allunyà de la ciutat igualitària sommiada per Ildefons Cerdà.

La pèrdua de la preeminència catòlica sobre la societat es fa veure en l’espai reservat als clients protestants. Però alhora l’espai reservat per als aborts demostra la pervivència de certes creences catòliques del moment. El fet de reservar un espai considerable per als enterraments dels protestants també és un indicatiu de l’arribada a Barcelona d’emprenedors i professionals d’altres contrades europees. Tot plegat són unes 56 hectàrees, dividides en 12 vies, 24 grups, 70 carrers i dues places.

            Passejar-se pel nostre cementiri és quelcom més que un estímul per als sentits; és tanmateix un tour històric, un sui generis gran llibre obert multicisciplinar. Descriurem a nivell artístic, arquitectònica i escultòricament, els panteons més remarcables. Comentarem breument l’origen de les fortunes de les famílies aquí enterrades. Serà com un manera d’endinsar-se a la història recent de Catalunya a través d’un continent i un contingut tan especial com aquest jardí dels àngels.
Des de l’antecementiri hom ja pot apreciar el tipus de cementiri que ens ocupa, el bosc sagrat disposat en terrasses. En els temps primigenis s’enterrava a la gent als boscos. El gran predicament que en l’intel.lectualiat de l’època exercí el món celta (amb els seus druides i roures) i la mitologia nórdica consolidà el panteisme. Aquest darrer corrent de pensament mirava a totes les coses de la naturalesa com a integrants d’una totalitat. Així, un cop la nostra consciència se’n va que millor que reintegrar-nos a la terra i participar en la formació de nova vida.La topografia i extensió dels terrenys escollits per l’ajuntament van posibilitar un assenyat exercici de botànica funerària. El mestre, del què amb el pas de les dècades ha anat creixent, va ser Celestino Barallat. La idea era la de recrear un paratge natural on de manera espontànea i discretament ordenada anessin sorgint sepulcres d’entre el roquissar i la terra, panteons separats per arbres i vegetació acuradament seleccionada. La puresa del blanc de les tombes combinat amb el sobri verd dels xipresos és la tónica general d’aquest jardí de pau i repòs etern. És tot un exercici d’horticultura al servei d’un sentiment contradictori, el dol, tan trist com esperançador, tan desolat com amorós.

            Per als creients, i potser també per als no creients a través de l’insconscient col.lectiu, un cementiri és un “campo santo”. Com qualsevol esglèsia, aquí ens trobem en un espai d’intercessió, una plataforma per a accedir al cel des de la terra. És aquesta la funció bàsica de la religió, relligar la dimensió terrenal del ser humà amb la seva transcendència. Així que en el cas de trobar-se in situ, siguin siusplau en tot moment respectuosos amb les tombes que tot seguit visitarem i amb la gent que ens podem trobar.

            Tornant a aquella burgesia que capitanejava una Barcelona en plè creixement… Molts d’ells eren els fills d’uns intrèpids pares que feren les amèriques.

En el despertar de Catalunya jugà un paper clau la figura de l’indià (Bacardi, Güell, Xifrè i tants d’altres). També anomenats  cubanos o americanos foren aquests normalment els segons fills de petits propietaris agrícoles. El fet de no ser l’hereu de masia i terres els emputjà a buscar fortuna a les darreres colònies d’Espanya o a altres països sudamericans. Carles III, el rei il.lustrat, havia obert el comerç transatlàntic als ports Catalans i valencians posant fi al monopolí que havia exercit el regne de Castella. Aprofitant els excedents enviats des de casa per una marina catalana mercant en plè renaixement, l’emigrat pogué obrir botigues de productes apreciats a Amèrica. D’aquesta manera s’anaren formant petits imperis comercials. L’intercanvi bàsic era manufactures catalanes-cotò americà. Tabac, cafè i esclaus foren altres dels bens que propiciaren la formació de grans fortunes i la capitalització de Catalunya. Molts dels que tornaren a Catalunya o els seus fills decidiren crear les seves indústries. Eus ací com la ja iniciada industrialització catalana rebé una embranzida considerable.

Els industrials de l’època també heredaren dels seus pares els dos grans valors fonamentals: família i propietat privada. Però n’afegiren el valor de la preeminència social. De la mateixa manera que a l’avinguda Tibidabo amb les viles estivals; al igual que a les cases del Passeig de Gràcia, Rambla de Catalunya, Enric Granados, Casp, … aquella burgesia també volgué mostrar el seu status en els seus estatges per al somni etern. El seguit de panteons que tot just hem començat a veure ve a materialitzar la voluntat de prestigi, reconeixement, domini social, ostentació... Esposos, fills, diverses generacions tots enterrats en el mateix panteó com a perpetu monument a la glòria de la família. La parcel.lació de les diferents terrasses, amb mausoleus i hipogeus separats per tanques ve a comunicar el credo fonamental d’aquestes poderoses nissagues, la propietat privada. En vida veïns a la ciutat o a arees residencials com l’Avinguda del Tibidabo; en la mort perpetuaran el seu classisme endogàmic en el més accessible dels sectors del cementiri.

El classisme ens remet a la voluntat de diferenciació de la Classe alta respecte a la petita burgesia, la classe treballadora i el lumpenproletariat. Això s’expressava en valors, creences, bens de consum, formes d’oci i espais diferenciats entre les Classes. L’instrument per a fer perviure l’estratificació social era l’hegemonia cultural (Antonio Gramsci). A la façana de l’antic Galerias Preciados del Portal de l’àngel els deus del comerç i la indústria anuncien al vianant: labor omnia vincit. “Treballant ascendiràs en l’escala social”. Amb aquesta explicació del funcionament de la societat la classe dominant entabanaba a la classe dominada evitant qüestionaments de l’ordre establert. I es que el producte del treball de l’època amb prou feines servia per a cobrir les necessitats vitals. Pel que fa a l’endogàmia de l’alta burgesia catalana recordar els matrimonis entre la descendència dels grans potentats de l’època. Aquests matrimonis de conveniència augmentaven el patrimoni familiar i afavorien l’entesa a l’hora de fer negocis. La unió de la família Güell amb la Lòpez és el màxim exponent del estrets lligams al si de la plutocràcia del país. Més enllà del cercle familiar tenim associacions com el Círculo Eqüestre, Foment del Treball, l’Institut Agrícola de St. Isidre, o el mateix Liceu. Aquests llocs de trobada entre els detentadors del poder econòmic afavorien el coneixement mutu dels patricis de l’època. Des d’aquelles associacions es definien les línees mestres de l’organització del país.

Una passejada pel Cementiri de Montjuïch és una manera d’aproximar-se a un temps i sobretot a una classe social. El fer-se un bell i notori panteó formava part dels gustos i exigències socials de la classe alta del moment. Gràcies a això tenim avui en dia un gran museu a l’aire lliure, en el que endinsar-nos igualment en la percepció i tracament social de la mort de fa cent anys.

Contactar amb l'autor:

miquel@bestbarcelonatours.com / 696 231 153


foto
EDICIÓ IMPRESA A: WWW.THEHANGINGBOOK.COM
WWW.bestbarcelonatours.com
Best Barcelona Tours 2007
Col.labora www.inventat.com