Best Barcelona Tours, cementiri
EDICIÓ IMPRESA A: WWW.THEHANGINGBOOK.COM
-

Itinerari del cementiri de Montjuich

Normal
   
Destacat
   
Fora del camí principal
 

 

Best Barcelona tours, tour del cementiri

Fes click sobre el plànol per fer-lo gran

planol cementiri de montjuic petit
I – Veiem aquí la tomba de Jaume Torres Vendrell, on la quieta horitzontalitat del somni etern s’interromp suaument per la vertical elevació de l’àngel de Josep Llimona. Llimona sapigué transmetre als rostres andrógins dels àngels i a les dones planyent-se, el vitalista sentiment malenconiós que invaia la sensibilitat d’artistes i intel.lectuals de l’època. La data de traspàs, 1904, correspon al moment àlgid del moviment modernista, amb empenta i consolidat abans de començar a trontollar cap al 1907. Veiem l’arquetípica línea modernista, el cop de fuet, que va dibuixant la tanca. Els treballs de ferro forjat i la convivència de diversitat d’opcions decoratives és una de les característiques del moviement modernista. L’il.lustre enterrat va ser el creador d’una de les marques de vi més populars a les nostres taules, “Bodegues Torres”. Fou en Jaume un jovenet de 18 anys que se n’anà a Cuba. La red comercial que establí allí fou clau en l’èxit de “Torres i Companyia” que fundà amb el seu germà de tornada al Penedès. El vi, juntament amb l’aiguardent, les ametlles, avellanes i indianes foren productes apreciats a l’exterior. L’intercanvi comercial, a vegades en mercats exclusius com Cuba, fou l’estímul que propicià la progressiva capitalització de Catalunya. El següent pas hauria de ser l’entrada en els modes industrials de producció (amb el cotó sobretot), i la progressiva diversificació de l’economia.
foto1
foto
II – Ens trobem davant d’una obra d’Antoni Rovira, autor de la campana de Gràcia i d’un fustrat projecte d’eixample per a Barcelona. El mausoleu de Miquel Buxeda és tota una escenificació de l’espiritualitat amb que la gent llavors afrontava la mort. Marcant un límit, a l’entrada de la capella, l’àngel de Rafael Atché expressa tota la desolació per la pèrdua del ser estimat. Alhora, l’espera d’aquest adolescent ser alat ens recorda el dia en que els morts seran conduits al cel. Els panteons acostumen a marcar una frontera amb una porta, amb unes escales que condueixen al sancta sanctorum, la capella familiar. Aquesta idea de frontera ve remarcada pel joc del clarobscur i la diferent tonalitat de la pedra negra-grisa a dins i blanc a fora. Veiem com s’ha perdut la tanca. A l’inici dels esglaons trobem les inicials Alfa i Omega, que comentarem més endavant. Malgrat l’austeritat de les formes egípcies tot està alleugerit amb graciosos motius florals. Miquel Buxeda és un bon repressentant dels industrials del vapor i de la llana. A més de manufacturar teles d’aquell material també es dedicaven a llogar força motriu de les seves instalacions vaporistes. A part de la fàbrica que tenien a Sabadell, la seva vinguda des del Camprodon natal fins a Barcelona exemplifica perfectament l’aventura migratòria de tants catalans de l’època.

III – El monument funerari de Pere Arús presenta sobre un podi una columna trencada, sobri motiu clàssic per execel.lència. Sobre la columna trencada hi han lectures diverses envers a la seva simbologia. Fora bó saber si Pere Arús va morir d’accident, una vida truncada com una columna escapçada. Unaltra lectura de la columna trencada és la descomposició a la que la majoria dels cosos es veuen sotmesos. A l’edat mitjana s’estilaven molt els feòmens de cosos incorruptibles, prova irrefutable de santedat de la persona venerada. El client obtingué distinció respecte als seus “veïns” amb aquesta barata opció espigada. I fixem-nos en la tanca, amb uns fruits de cascall, l’opi o adormidera. Quina planta podria representar millor el somni etern?
            Per tot arreu ens envolten els xipresos, l’arbre fonamental en qualsevol cementiri, per la seva carrrega simbòlica que aporta la seva espigada i majestuosa planta, d’un verd greu impertorbable… El xiprés dóna la nota de rigor. Ja a l’antiguitat la branca de xiprés era símbol de dol al depositar-se dins les cases. El verd, diu Celestino Barallat en el seu Tractat de Botànica Funeraria, “es el emblema de la regeneración primaveral y por ello simboliza la inmortalidad del alma”. A fi de que la vista estigui relaxada i no pas exitada el verd a de predominar sobre els colors de les flors. Les moltes connotacions que ofereixen les fragancies, formes i combinacions florals han de transmetre calma, record, pau, humilitat, amor, força, metamorfosis. Com a regla general l’especia escollida ha de ser de fulla perenne, com dient que la mort nomès és un trànsit i res fineix. De la mateixa manera s’ha d’evitar qualsevol tipus d’exuberància frutal. El mateix Celestí recomana tallar els dipòsits de fruits que generen algunes palmeres a l’estiu. Hom també s’ha d’allunyar de les espècies que resultin agressives als ulls, com són els cactus en general. La mort no ha de fer cap por; lluny de ser un mal és una alliberació. Seguint St. Agustí el nostre pas per la ciutat terrenal tan sols és com un entrenament per a l’únic i autèntic indret en el que ser complerts, la ciutat de deu. Així doncs, encara que volent comunicar la idea de bosc, la botànica d’un cementiri ben cuidat és un exercici que requereix mesura i intencionalitat. La presència d’arbres ens transporta a la raó mateixa de la mortandat humana segons la teologia hebraica. Quan Deu creà a l’home i a la dona estaven aquests en el paradís i com Deu eren inmortals. A l’abast d’Adan i Eva estaven els arbres de la Vida i el de la Ciència del bé i del mal. El càstig per fer cas de la serpent ja el sabem. “Porque dios creó al hombre incorruptible y lo hizo a imagen de su propia naturaleza; mas por envidia del diablo entró la muerte en el mundo; y la experimentan los que le pertenecen.”

IV – Gran vista dels mausoleus dels Batlló i Batlló en línea amb el de Bonaplata en un plà més elevat. Fixeu-vos com els xipresos compleixen a la perfecció funcions escenogràfiques enmarcant aquests templets. La porta està delimitada per dos pesats àngels de Manel Fuxà, d’empeus amb trompeta i corona sobre columnes egípcies, amb mussols conformant els capitells.

Aquestes aus són freqüents veure-les als conjunts funeraris degut a la seva capacitat de veure en la foscor, quelcom molt útil per als morts. Aquesta au també representa la sabiduria que ha assolit aquell qui està per damunt de la vida i la mort, aquell que pot veure en la foscor del desconegut. Amb gran valor escenogràfic aquest poderós templet d’aires egipcis i babilònics presenta formes estrellades com indicant el triomf de la família que justament s’ha guanyat el cel. Foren els Batlló una de les nissagues més poderoses de l’època, amb complexos fabrils com els de l’actual escola industrial o Can Batlló. El complexe del carrer Urgell podia donar feina a uns 2.500 treballadors mentre que la fàbrica de la Bordeta a uns 900 obrers, la majoria dones. Fou el cotó el gran motor de l’economia catalana. Arribat el cotó nordamericà a Catalunya via Cuba aquest és reelaboraba en filats o teles que eren enviades al mercat espanyol i colonial. En aquelles típiques naus industrials fetes de totxana i pilars i bigues de ferro s’instal.laven gegantines màquines de vapor, amb la necessària ximenèia al costat per expulsar els fums del carbó. I aquella força del vapor engegava centenars de telers que posaven a treballar a milers de treballadors. Ja cap al 1860 Can Batlló fou escenari de les reivindicacions obreres i dels lock outs patronals. Un cop liquidaren la fàbrica, els Batlló i Batlló començaren a invertir en el negoci inmobiliari. L’arquitecte gairebé sempre fou Josep Vilaseca, fent cases al Quadrat d’Or per a Pia, Enric i Àngel Batlló. Lògicament els feu igualment el panteó familiar. Josep Vilaseca obrà per a Barcelona un dels seus emblemes més reeixits, l’Arc de Triomf. La pintoresca casa dels paraigües de la Rambla de les Flors és obra també de Josep Vilaseca.
foto3

foto 5
V – El tumult que marca el sepulcre d’Antonio Leal da Rosa presenta una d’aquestes escultures que fan del cementiri de Barcelona quelcom excepcional, obra d’Enric Clarasó (un dels 4 Gats). Aquesta gràcil dona, com evanescent, potser ve a representar l’ànima que se’n va com el vent s’emporta les fulles. Fixeu-vos en el tractament “esfumato” del mantell batut pel vent, tot ella moviment, lliure d’elements religiosos, tot dirigit cap a la humanització del dol, gens cerimoniós i cristià sinó impregnat del Panteisme de l’època. Aquest darrer moviment filosòfic, juntament amb el Vitalisme i el Decadentisme eren ben presents entre els grupuscles d’artístes, la majoria d’extracció burgesa. Aquests tres corrents que apadrinaren el Modernisme artístic encaixaven a la perfecció amb la temàtica funerària.

VI – La làpida de Santiago Segura, on es pot llegir “protector de las artes” ens recorda el lligam mecenes-artista que va posibilitar tantes grans i petites obres d’art a la Barcelona del tombant de segle. Recordem el Palau de la Música, solar cedit pel Marqués de Castellbell, recordem la iniciativa de 1888, esforç financer de les grans fortunes de l’època sota el lideratge de l’alcalde Rius i Taulet. L’Escola d’Art la Llotja (finançada per la Junta de Comerç) també jugà un paper fonamental per a la promoció de joves promeses. Les beques que oferia aquesta entitat ajudaren a formar-se a l’estranger a molts artistes de l’època.

VII Maria Luisa Denis Reverter - Santiago Rusiñol. Aquest últim s’inicià com a escriptor enviant cartes a la que seria la seva futura esposa, Maria Luisa. Aquesta és coneguda per la seva obra literaria i en menor mesura per la seva faceta com a pintora. Santiago Rusiñol fou l’autèntica ànima del modernisme. Com a artista polifacètic ens ha deixat notables pintures de malenconiós toc, així com peces teatrals que descriuen la problemàtica vital a que s’enfrontaven les “ovelles negres” de la petita burgesia, conservadora, treballadora, estalviadora. Tot i l’autocrítica envers a la classe social a la que pertanyia Rusiñol, aquest mai renuncià als rèdits de la fàbrica vora el Ter que dirigia el seu germà Albert. Aquesta contradicció vital fou una font de mortificació per a molts artístes de l’època i alguns ho pagaren amb el suïcidi o el sanatori. Però més enllà del llegat artístic de Rusiñol, és tant o més important el paper que aquest jugà com a animador de tota una trencadora generació. El tenim a París amb Casas, Clarasó, Utrillo i Pere Romeu. El tenim als 4 Gats amb tants d’artistes joves que s’enmirallaven en el bohemi d’en Rusiñol. Estiuejà a Sitges, on a part del Cau Ferrat, en una placeta encara s’aixeca un monument a El Greco. El redescobriment d’aquest pintor del segle XVI fou clau a l’hora de donar forma a l’esperit evasiu i a vegades tenebrista dels artistes modernistes i dels personatges creats per aquests. L’altre gran font d’inspiració en la pintura catalana modernista és el prerafaelisme anglès, una manera d’escapar de la realitat. Inclús en els paisatges i vistes de jardins hom percep aquesta càrrega melàncolica de qui enyora quelcom. Rusiñol va morir a Aranjuez el 1931, on passava llargues temporades pintant els jardins d’aquella localitat. Per aquelles dates el Modernisme ja havia quedat molt enrera. A la càrrega intimista d’artistes com Rusiñol, Casas i Clarasó se li vindria a afegir la nostàlgia per una joventud i una fama perduda.

VIII – El sepulcre de Pere Llibre mort el 1888, data clau en aquesta ciutat dels prodigis, presenta un àngel inclinat cap a la llosa. Aquesta interacció dels èssers alats envers els seus protegits és una actitud repetida en moltes de les tombes. L’escultura és obra de Josep Campeny. La seva obra és el punt de trobada entre la freda rigidesa del neoclassicisme i la moguda eterietat de les realitzacions modernistes. La mateixa constitució corporal i major masculinitat de l’àngel marca grans diferències respecte a les escultures modernistes. L’àngel porta una capa brodada i va coronat amb una diadema alhora que deposita una corona de flors sobre la tomba. El cercle comunica continuitat entre la vida i la mort ja que al no haver-hi arestes en aquesta forma el seu recorregut és un etern continu. Per altra banda, depositar una corona de flors sobre un taud podria ser la forma emprada des de l’antiguitat per a tancar l’ànima, i que no torni al món dels vius. I es que cadascú a d’estar al seu lloc, altrament apareixen les ànimes en pena. L’aclaparadora presència d’angels en aquest i altres cementiris monumentals es deu a la funció d’aquests èssers andrògins. (El sexe dels àngels fou durant molts segles tema de controvèrsia entre els teòlegs). Les alades criatures espirituals són els enviats de deu, missatgers i anunciadors del totpoderós que sabran en l’hora del judici final ajudar a les ànimes a pujar als cels. En aquestes èpoques es creia fermament en allò de la ressurreció en cos i ànima. Es per això que si el difunt havia perdut alguna extremitat, aquesta es conservava i en el dia de l’enterrament es dipositava juntament amb l’altra part del cos.
            Veiem unes herbes aromàtiques que espontàneament creixen al recer de la tomba. Farigola, romaní, lavanda i altres herbes sempre van ser utilitzades en els enterraments per a purificar l’ambient. Era una mesura de salubritat que també serveix per allunyar-nos de pensaments sobre la putrefacció.

IX – En el panteó de Manuel Ferrer i Barral tenim un altra figura de Rafael Atché amb espasa a la mà. Objectiu clau en qualsevol obra funeraria es expresar una serie d’idees que les persones tenen entorn al món de la mort. Això s’aconsegueix a través de símbols més o menys explícits. L’espasa vindria a representar la fermesa de la fe. La petita esglèsia és de línees bizantines, molt en boga a l’època, encara que amb algunes concessions a la llibertat lineal del modernisme. En aquella època els arquitectes tenien un ampli ventall en el que inspirar-se, tants i tants revivals més o menys fidels a l’original de segles enrera. (És el que s’anomena historicismes que de retruc serví per avançar en l’estudi d’estils antics. A casa nostra Puig i Cadafalch i Domenech i Montaner estudiaren i divulgaren abastament el Romànic català). Al final el que acostumava a sortir era un còctel eclèctic de diferents estils. Fixeu-vos a peu d’edifici; les signatures de l’arquitecte o mestre de cases: “labró… me fecit…”

X - Ferreres i Candi, fidel a la seva condició de Catedràtic d’anatomia optà per una obra hiperrealista, de fotogràfic patetisme barroc. És com tot un epitafi fet escultura.

foto6

Recordem com a la Barcelona finisecular la professió mèdica, o altres professions liberals com els advocats, havien assolit un gran prestigi social. La fortalesa d’aquest esglaó entre alta i petita burgesia reflexa les posibilitats d’ascenció social dins de la classe burgesa. Alhora, l’existència d’un nodrit grup de professionals liberals demostra la vitalitat de l’economia del moment, on cada vegada es demanaven més serveis.


XI – Estruch on ens trobem amb unaltre prototípica esquàlida dona de Clarasó. És com un ànima guiant una processó. Aquest prototip de dona era molt del gust dels artístes modernistes. La mateixa condició somminadora i “d’inadaptat” dels artistes els feia delir-se per figures etèrees com muses, fantasmes, esperits…La donzella s’aixeca sobre un tumult rústic. Amb aquesta fòrmula es guanya altura sense grans operacions arquitectòniques. A més a més un tumult comunica a la perfecció la idea de reintegrar-se a la terra de la que tots venim. I recordem com molts pobles de l’antiguitat feien les sepultures amb acumulació de pedres. La donzella que porta la creu té els ulls enbenats; i es que la fe és cega. Creix un arbust amb fulles de color groc, el color del misticisme que juntament amb el blanc fa la bandera del Vaticà. Els colors tenen tota una càrrega simbòlica: vermell per violència, blanc per puresa, verd esperança... En un cementiri, sense grans explosions de color que comuniquin alegria, hom a de tendir a allunyar-se del negre tot fent combinacions, verd, blanc, gris. En el braç que sostè la creu de bronce es pot veure un dels mals que afecta a la pedra (especialment a el tou gres de Montjuich), l’exfoliació. Veiem aquest retrat d’Enric Clarasó de la mà del seu amic Ramon Casas. És aquest darrer unaltre de les figures fonamentals del Modernisme català i del grup de la cerveseria 4 Gats. Per la planta noble de l’actual casa Vinçon passaren tots els prohoms i intel.lectualitat del moment. I sempre Ramon Casas sapigué captar amb les seves traces la psicologia dels seus models. Molt interesants són també uns retrats al carbonet sobre paper que Picasso feu dels tertulians dels 4 Gats. Picasso, Nonell, Casagemes i altres artistes joves dels 4 Gats de segur que criticaren als escultors que treballaven a Montjuïch. Aquests joves representen ja una nova generació que fugia d’evasions angelicals i prerafaelites; volgueren mirar de cara a la mort, el costat fosc de la bohemia, l’angoixa existencial i les externalitats que creava el capitalisme salvatge de l’època.

foto7

XII – Balague. Veiem aquest adolescent àngel llimonià, tan serenament assentat damunt la tomba. És aquesta sensibilitat estètica, d’introvertida emoció el que fa el cementiri de Barcelona quelcom especial. L’actitud traspua dolçor, cosa que s’aconsegueix amb una línea fluïda: els cabells recollits en la típica línia ondulant del modernisme, en els vértex àmplies fulles flàccides que tanquen com a grapes la llosa d’una manera naturalista... Aconseguir la unitat escultura-base és una de les grans aportacions del Modernisme a la Història de l’Art. El noi no es veu com un afegit sinó que s’integra perfectament al seu seient. Aquesta escena podria donar-se perfectament a la vida real; mentre que un cavall mai pujaria damunt d’un pedestal.           
Al tombant, arrapada a la roca, trobem una gran placa de pedra on  podem llegir diversos noms entre els que destacariem els de Francesc Rius i Taulet, Celestino Barallat, i Leandre Albareda. És la placa conmemorativa de la inauguració del Cementiri el 1883. Rius i Taulet va ser l’alcalde impulsor de tantes grans realitzacions positives per al creixement de Barcelona, com el mateix cementiri i l’exposició de 1888.

Aquell esdeveniment tingué una gran transcendència per a la ciutat. Fou com el tret de sortida a tota la rauxa modernista que duraria uns vint anys. L’èxit de l’Exposició Universal vingué a confirmar les posibilitats expansives del nou estadi de civilització en que Catalunya havia entrat. Vist l’èxit de l’Expo, des d’ençà, l’organització de grans events internacionals ha estat la fórmula amb la que Barcelona intenta posar-se al dia i avançar-se a la modernitat. L’Expo ens deixà el monument a Colom, el Passeig Colom, engalanà la ciutat amb fanals i palmeres arreu i en el Parc de la Ciutadella hom encara pot contemplar un grapat d’edificis que no foren desmuntats al acabar el certamen. Per no fer el ridícul davant de tot el món l’alcalde Rius i Taulet hagué de fer-se càrrec d’una candidatura precipitada engegada per l’emprenedor Eugenio Serrano. Vist l’absentisme fiscal de Madrid l’alcalde aplegà en un comité als empresaris de l’època. Gràcies a la perseverància de l’alcalde l’esdeveniment es pogué inaugurar a temps, encapçalat per un Arc de Triomf que substituï a una incompresa torre Eiffel que hagué d’esperar un any per a convertir-se en símbol de París.
XIII – Ens trobem amb aquest monument funerari que ret tribut a Blanco de Erenas. Fou aquest probablement una persona de noble nissaga que feu la carrera militar. El casc militar i l’epitafi en que s’evidencia la ètica de l’honor bé ens indica la sang aristòcrata del difunt. El panteó s’obre a dos façanes, en una graciosa comunicació entre l’àngel masculí i el femení. J. Campeny sapigué imprimir un toc vital a aquests juganers guardians de la tomba, que assumeixen posicions com “d’instant”. El marqués Blanco de Erenas va ostentar el càrrec de Capità General de Catalunya al darrer terç del segle XIX. Era l’època de la inestabiltitat político-social i de l’alternància liberals-conservadors, de les Bullangues i de les Guerres Carlistes.
foto8
El suport que el carlisme tingué a Catalunya i Euskadi s’explica pel respecte d’aquest moviment envers la idiosincràcia i la conservació o recuperació dels furs d’aquests dos països. Per contra l’uniformisme estatalista del bàndol liberal suposava l’abolició de qualsevol diferenciació legal entre territoris de l’Estat espanyol.
El poder militar responia expeditivament els alçaments populars, les accions sindicals i les protestes nacionalistes, com va succeir a Barcelona el 1856. Sembla que l’expedient guanyat a Catalunya feu promocionar a Blanco de Erenas a ostentar el càrrec de Capità General en altres colònies del disminuit imperi espanyol: Cuba (79-81) i Filipines (93-96). Malgrat que Blanco de Erenas diu a la seva tomba que “hice lo que debí”, la recepta de la força i de la negació de les demandes socials i nacionalistes acabaria tensant la corda. A les colònies tot desenbocà en la Guerra de Cuba per la Independència; mentre que a Catalunya es visqué la Setmana Tràgica i es produïren episodis com el tancament de caixes i la creació de Solidaritat Catalana. Després de les destrosses que els militars infligiren a dos diaris satírics de Barcelona per fer broma dels militars, els partits polítics catalans (excepte lerrouxistes i monàrquics) decidiren anar junts a les eleccions espanyoles. L’èxit fou rotund i això propicià l’assoliment de la Mancomunitat catalana.
            

 

XIV – Torras. Unaltre cop Llimona treballant per a un Torras encara que aquest cop l’àngel se’ns apareix més aviat com a guardià. El modernisme és un estil molt decoratiu i una de les maneres d’aconseguir això és a través dels entrelligats d’inspiració celta. El descobriment de les maneres cèltiques i escandinaves obri per als artistes locals un gran ventall de posibilitats decoratives en les seves obres. El nus interminable celta també comunica la idea de l’eternitat i la contínua regeneració de la materia. Examinant l’àngel per darrera veiem una barra de ferro que ajuda a sustentar les pesades ales.

XV - La família Terrades Bertran com la majoria de les famílies que ens ocupen en aquest tour prosperaren gràcies a la indústria del tèxtil. Com tantes d’altres famílies, els Terrades també sapigueren invertir en el negoci inmobiliari. A la “Casa de les Punxes”, a més d’exterioritzar la seva riquesa en tota una mansana sencera, pogueren fer una abundant venta i lloguer de pisos. Moltes de les cases de l’Eixample segueixen la mateixa lògica: planta baixa com a cavallerisa o tenda per als productes que ells mateixos fabricaven, planta principal amb tribuna per a la família propietària, i la resta de plantes amb pisos per llogar o vendre. Tant a l’eixample com aquí, Puig i Cadafalch fou l’arquitecte que donà forma als valors cristians, catalanistes i de treball i èxit social d’aquesta família. Disposat a dos nivells s’aixeca sobre una rústica escalinata una columna de bronze amb zoomorfica escultura d’Eusebi Arnau. Aquest darrer feu obra per al mateix arquitecte en diverses cases de Barcelona, com la Casa Atmetller. Eusebi Arnau també fou cridat per Domenech i Muntaner a la Fonda Espanya, al Palau de la Música i a l’Hospital de St. Pau i la Santa Creu. Aquesta superba narració de rica simbologia ens transporta en espiral cap al cènit de la columna vital que acabarà projectant-se al cel. L’ascensió, la verticalitat aconseguida amb un xiprés, una columna, una agulla de templet, una creu o amb altres recursos és quelcom present en la gairebé totalitat dels panteons.

XVI - Veiem a la tomba dels Barbey Poinsard la tònica general del cementiri respecte a l’estil arquitectònic dels mausoleus, el neogoticisme. Pocs foren els que optaren íntegrament per les sinuoses extravagances del Modernisme. En canvi el valor gòtic era quelcom segur perque estava institucionalitzat com l’art religiós i funerari per excel.lència. Tot i així inclús en panteons neogòtics sempre hi han concessions a línees més capritxoses i lliures. En alguns casos el neogòtic es desdibuixa desembocant en propostes plenament eclèctiques. Juli Barbey Poinsard fou president de la Companyia d’Indústries agrícoles i aixecà la seva riquesa entorn a la remolatxa, amb fàbriques a Conca, Jalón, Épila. Podem llegir “Qui credit in me etiam si mortus fuerit vivet” (qui creu en mi, encara que mort, restarà viu). La inscripció de missatges ve a apaivagar la pena que poden sentir els familiars que visiten als seus estimats. Però en ocasions també servia per anar assumint la mort al mecenas que encarregava amb temps la seva casa per a la eternitat. Altres epitafis cèl.lebres són: “qui credet in me, habet vitam eternam”, “non obbit, abiit” (no ha mort, ha marxat), RIP (descansi en pau) i fórmules del món romà com “Sit tibi terra levis” (que la terra et sigui lleu).

XVbis – A l’altra façana dels Terrades… es veu com la columna de bronze està encimbellada amb petites esglèsies. El cel se’l guanyen els que han seguit els dictàmens de l’Esglèsia, que està al cel com Deu que habita a l’esglèsia, observant tota l’èpica humana. Entre l’amuntegament de cosos es poden distingir alguns símbols com les balances per al judici de les ànimes, la serp del paradís i altres. I veiem als peus en bronze les lletres representatives del principi i la fi, i es que tot comença amb l’acte creador de Deu que ens dóna la vida, i tot finirà quan ell ho dictamini. “Ego sum lux mundi, alfa et omega” acostumen a dir els Pantocrators de les esglèsies romàniques.

 
foto9

a) – Palà Ferres. Àngel portant noia temorosa on s’explicita la funció transportadora d’aquests éssers alats. Veiem el mestratge dels escultors en fer creible plàsticament una escena com aquesta. El llarg mantell amaga el suport del grup escultural amb la base, i efectivament sembla que estan iniciant l’enlairament. L’àngel presenta la tensió pròpia de l’esforç i atenció envers a la conducció de l’ànima. Mentre que aquesta ja s’ha entregat totalment al seu destí.

 
 
b) – Parlar de la tomba de Mercedes Casas de Vilanova és parlar del Desconsol, una de les escultures més celebrades del Modernisme català. Aquesta noia la cara de la qual no se li veu és un dels quatre elements que configuren aquest sepulcre. Però tant les escales, com la noia, la figura fantasmal i la caixa de la morta estan lligades per aquest decaiment, aquestes formes corves i arrodonides. Amb el temps Joseph Llimona aïllaria i despullaria en marbre a la jove noia. Aquest obra es pot veure a l’MNAC i una de les seves reproduccions es troba davant del Parlament de Catalunya. Una teranyina cobreix la cara de la figura sedent, aportant un espontani toc tètric a l’escena. La parella escultural atrau pel joc d’oposicions que presenta, joventud-vellesa; calmada resignació-desconsol.
foto10  
 
Pujant pel caminet molt decoratives veiem un parell de fènix dactilifera (que sempre poden ajudar a superar la tristesa). Dins de la família de les palmeres és encara més escaient la fènix canariensis ja que no hi ha discontinuitat entre tronc, branca i fulles. Juntament amb el xiprés l’altre arbre per antonomàsia d’un cementiri modern és la palmera. Encara que tampoc s’ha d’abussar ja que ha de predominar el greu color verd del xiprés. Recordem com la palmera sempre ha vingut a simbolitzar la resurrecció.

El mateix nom antic de fenix ja ho diu tot. Els màrtirs sostenen fulles de palma, i per això a Setmana Santa la fulla de palma juga un paper tan protagonista. Les connotacions de la flora són a vegades compartides entre diferents cultures, mentre que altres vegades la simbologia d’arbres i plantes és divergent. Per als xinesos és l’arbre del prèssec símbol d’eternitat, mentre que els arbres fruiters són practicament absents en els cementiris cristians.

foto  

XVII – És la tomba de Regordosa una de les més elaborades tombes del cementiri des del punt de vista artesà. El tombant de segle fou un moment àlgid per a les arts aplicades. Arqutiectes i clients tenien una idea global de l’art, i per això davant dels encàrrecs demanaven el concurs de diferents artistes i artesants. (El Palau de la Música és potser el millor exponent d’aquesta idea d’Art Total). El gran treball de forja es veu avui greument deteriorat en la inevitable exfoliació que pateix el ferro al rovellar-se. Les formes dels vértexs de la parcel.la figuren grans espelmes, font de foc que manté viva la memòria del difunt. I tot, pilons dels vértexs, tanca, lletres… sembla que estigui desfent-se, per acabar reintegrant-se a la materia informe.

foto

La fortuna dels Regordosa va molt lligada a la història recent de Pont de Vilomara, on aprofitant la força del riu es va instal.lar una cotonera. Amb l’arribada del Vapor sapigueren reconvertir la seva indústria alhora que diversificaven la inversió a través de participacions en altres empreses (com línees ferroviaries) a través d’accions i constitució de societats anònimes. A fi del segle passat Catalunya ja estava desenvolupant formes de capitalisme modern. S’estava donant el pas de l’empresa familiar a la constitució de Societats anònimes on es posava part del capital al mercat a través d’accions. Les societats anònimes foren la fórmula habitual per a financar noves infraestructures o empreses necessàries per a la construcció del país. Ningú volia còrrer el risc d’invertir massa i per això es dividia l’esforç entre els potentats de l’època.

XVIII – Tenim en el Panteó dels Bonaplata un remarcable exemple de l’esperit de triomf d’una classe a través d’una de les seves figures més insignes.

foto

Bonaplata fou l’home de la Maquinista Terrestre i Marítima. Quan encara Catalunya i Barcelona era inminentment rural la siderúrgica de la Barceloneta “Maquinista Terrestre i Marítima” assortí de ferros a drassanes, companyies ferroviàries, mercats, edificis i indústries. Bonaplata i la “Maquinista” foren també actors principals de la conflitivitat social que visqué Catalunya durant tot el període industrial. La obcecació antisindical i negació dels drets laborals portà a Bonaplata a beligerants solucions de Lock Out. Davant les vagues generals que es donaven a Barcelona des del 1870 Bonaplata i els seus no dubtaven en cridar a l’exercit per a que posés fi a les accions obreres. El temple de clàssiques línees està delimitat per una tanca circular, sobre la que s’aixeca una massa cúbica coronada per un trapezi. Veiem el símbol del rellotge de sol amb ales, explícita referència a la finita condició del temps de cadascú, i de com vola el temps. A una altura considerable corona el conjunt una doncella, fulla de palma en mà, en actitud triomfant. Anuncia la resurreció encarada al mar, com si el sabi dels negocis digués encara avui: allí, al port rau la prosperitat econòmica de Catalunya.

VIIbis – Un altre cop Santiago Rusiñol, acompanyat per un àngel de Clarasó. Aquesta criatura tan humana, ploma en mà escrivint eternitat, és l’últim homenatge del seu amic escultor. Gairebé anualment el trio Casas, Rusiñol, Clarasó exhibien a la Sala Parés. L’àngel d’ambigu sexe té com a pared de fons un majestuós eucalíptus. La contemplació d’aquest arbre desvetlla les nostres concepcions culturals entorn a la mort. L’altura de l’arbre ens comunica ascensió, pujar als cels, moviment metafísic, en espiral que és la forma que pren el moviment segons Gaudí. L’escamació de l’escorça ens parla de la caducitat de les coses i de com hem de mudar la nostra aparença tot conservant l’essencial. Inclús la bona olor de les fulles contribueix a l’aromatització de l’atmosfera.

Veiem aquesta tomba que ha perdut el nom de la família. Aquest és el primer pas dels gestors del Cementiri davant la no renovació de la propietat per part dels hereus del difunt. El següent pas és la nota en la que es pot llegir: “Aquesta sepultura està inclosa en relació de desnonament per incorrer en causa de caducitat prevista en l’article 66 de l’ordenanca dels cementiris. Si us es d’interés conservar-la passeu per les oficines…”. Per acord o silenci del titular les propietats funeraries poden ser retrocedides a l’entitat municipal que gestiona els cementeris públics. Com qui té ara una plaça de parking o un palco en un teatre, a l’època i encara avui, tenir l’espai d’un mausoleu al cementiri de la ciutat és un bé preuat. Amb el seu valor de mercat una propietat funeraria es susceptible de ser venuda i es en aquests casos quan la integritat artística del sepulcre corre més perill.

XIX - Francisco Riviere Chavany. Malgrat que l’autèntic motor de la industrialització catalana va ser el cotó, cap al tombant de segle l’economia catalana estava prou diversificada. I d’alguna manera qui tirava del carro fent sorgir altres empreses paràsites era la indústria del cotó. La filatura demanava filferros i components d’acer. Per fer acer es necessita ferro i a Catalunya no hi ha pas. Importat de Cantabria o Euskadi aquí es tractava i es procedía a fer trefilería. Una de les empreses més potents de l’època va ser la que fundà el francés arribat a Catalunya, Riviere Bonniton. Els seus fills Francisco i Fernando sapigueren adaptar-se donant sortida a la producció, que sempre demanava condicions proteccionistes i el manteniment de les colònies per colocar els productes espanyols. Avui en dia Riviere S.A és una de les empreses que conformen CELSA amb presència a Cerdanyola del Vallès, Cantàbria, Gales i Polònia.

XX – La tomba de Josep Maria Gines presenta un disseny ben rar a la tónica general del modernisme català. La síntesi dels components de la rosa lleument cincellada s’apropa molt més a les línees de MacKintosh de Glasgow que no pas als nostres creadors més mimètics amb les formes florals naturals.

XXI – De la Riva on veiem obra tant dels germans Jujol com d’Eusebi Arnau. Dels primers tenim tot aquest zoo d’éssers que ens transporten a les representacions del Bestiarium medieval. Els artistes modernistes eren molt amics de la paura i misteri que ja des del romànic han produit en l’espectador les representacins fantàstiques. Les gàrgoles certament expressionistes semblen en comunicació amb tot el seguit de relleus creant tot un teatre fortament recarregat. Alhora de ser decoratius molts artistes de l’època optaren per l’horrror vacui, a les antípodes de l’actual minimalisme. És un templet amagadament neogòtic i això ho reafirma als peus del temple una tipografia goticitzant. Als contraforts del pinacle es disposen uns àngels d’Eusebi Arnau, amb aquella inmaterialitat que sabia imprimir als seus éssers. Aquest tipus de coronament, amb templet octogonal i quatre o vuit figures es prou comú en els temples neogòtics.

foto12
XXII – És l’escultura de Nieto també obra dels germans Jujol. Unaltra vegada tenim una proposta en l’òrbita del neogòtic. Les formes gòtiques conferien prestigi i pompa i s’associaven amb la religiositat ben fonamentada, romana i apostòlica. Tampoc es casualitat que la que acabem de veure estigui en la matieixa onda estilística. Entre futurs veïns d’ultratomba es copiaven i es recomanaven arquitectes i escultors. Malgrat que no hi ha cap ordre estilistic en el cementiri, fins a cert punt podem trobar zones de més concentració d’un estil o un altre. El senyor Nieto va ser un soci de Coma, Ciuró i Cros, una cotonera de Salt vora al Ter (un dels principals eixos de la industrialització catalana juntament amb el Llobregat, i el Cardener). El sector del cotó atravessà diverses crisis entre elles l’anomenada “fam de cotó”, associada amb la pèrdua de les colònies que comportava dificultats per importar cotó d’Amèrica. En les últimes dècades del segle XX, com els dinosaures, la majoria de les empreses del tèxtil han anat desapareixent. Avui en dia, les naus industrials que veieren nèixer el moviment obrer revolucionari serveixen d’espais per a equipaments públics de l’ajuntament.            

XXIII – Simón Font, Arturo; Simon Font, Francisco. A en aquesta podriem dir-li la iarda de Jujol. Cadascún dels panteons en el que treballaven era tot un aparador per a futurs clients. L’arquitecte fou Domènech i Estapà (injustament conegut com “el dolent” en comparació amb Domenech i Muntaner). Domenech i Estapà és el de les torres d’aigua, l’edifici de Gas Natural, Palau de Justícia, i parcialment el Palau Muntaner. Veiem el protagonisme decoratiu de la rossassa posterior. El cognom de Simon va inestricablement lligat al de Muntaner, per conformar Muntaner i Simon, l’editorial més poderosa del moment. Unaltre cop, com en el cas del tèxtil, topem amb els rius, en aquest cas no com a força motriu sinó com a element per a fer pasta de paper. D’una primera llibreria a la Rambla el negoci s’amplià a la producció de la mà de Francisco amb l’associació que feu amb els Muntaner. Veiem a la fotografia la que fou la imprenta de l’editorial Muntaner i Simó. L’activitat administrativa i fabril, amb 240 treballadors i 21 màquines es desenvolupava en el que avui en dia és la Fundació Tàpies, obra d’un nebot del soci Muntaner, Domenech i Muntaner. Aquesta editorial, que fou de les primeres que invertí capital a l’estranger (en una editorial sudamericana), jugà un paper fonamental en la difusió del modernisme a Catalunya. Les seves edicions il.lustrades són avui dia cotitzades obres de l’art com a joies de l’enquadernació i l’edició.

XXIV – A la tomba de Padró, que fou Cap de la marina mercant, s’evidencien perfectament els símbols de la carrera professional del difunt. El transport marítim transoceànic fou peça clau per al creixement i econòmic de  l’època, donant sortida als productes catalans als mercats protegits que foren les últimes colonies espanyoles d’ultramar. Encara que l’ancla és en aquesta tomba una referència directa a l’ofici de la persona, aquest estri marí també és una forma disimulada de creu, alhora que transmet la fermesa de la fe i la seguretat de quedar ben ancorat, no perdrés en l’ignot món del més enllà.

c) – Prenent aquest vial tot contemplant aquests sepulcres especialment interesants per la seva rica tipografia (filla del cop de fuet), és com baixar un estrat social. Al igual que la societat està dividida en diferents classes i categories dins d’aquestes, en un cementiri també hi ha estratificació social. Seria aquest el carrer de la petita burgesia, amb tombes verticals de més categoria que un nínxol però amb menys espai que els panteons de classe alta. La classe treballadora nomès podia accedir als nínxols mentre que el lumpenproletariat o repressaliats polítics acabaven amb els seus ossos en un fossar comú. (Endreçat dignament al Fossar de la Pedrera s’honora la figura del nostre president màrtir, així com la memòria dels brigadistes internacionals i tants d’altres herois que lluitaren per la llibertat). I trepant per algunes tombes, l’heura, que també es troba esculpida. Aquesta manera  d’abraçar d’intens verdor la mort és molt adient per comunicar la inmortalitat de l’esperit. Els druides acostumaven a utilitzar aquesta planta en els seus rituals i es creia que allunyava els mals esperits. L’heura és igualment una referència a l’arbre de la vida, el que hi havia al jardí de l’Edén. Al final de la Biblia tornem a trobar  l’arbre de la vida: "El que tiene oído, oiga lo que el Espíritu dice a las iglesias. Al que venza le daré de comer del árbol de la vida que está en medio del paraíso de Dios”.

XXV – Portabella, com tantes famílies sites en aquest cementiri feren la seva forturna amb el cotó. En Pere Portabella començà amb una tenda al Duc de la Victòria el 1861 i el 1890 ja tenia una fàbrica a l’Eixample de filats i torçats de cotó. Contemplem un sobri templet d’aires dòrics amb uns frisos gravats d’estil hel.lenic. És aquest estil molt car de veure en la producció d’Enric Clarasó, mes conegut per les seves obres tridimensionals. Veiem el tema dels frisos, una narració dels ritus funeraris de l’antiga Grècia. A sobre el llindar una llàntia comunica la idea de fer llum en la foscor del més enllà fins assolir l’enlluernador èxtasi de Deu. Veiem també un houroborus, serp que es mossega la cua, èsser mitològic que està present en cultures antigues de diversos continents. Cap i cua es troben, el principi i la fi, una roda continua e interminable, la vida i la mort que es donen la mà.  

XXVI - El panteó de la família Olano Iriondo ens parla de la gran tasca de mecenatge dels notables de la època. El seu dispendi, certament interesat, feu posible una rica i variada producció artística que en aquest templet és especialment remarcable. Fins a tres escultors participaren en l’obra, cadascun amb el seu accent, donant com a resultat una obra eclèctica de reminiscències gòtiques i certa febre horror vacui. José Olano Iriondo, basc afincat a Barcelona fou navilier que explotà mines de carbó de Fígols. Els seus interesos miners el portaren a entrar en el negoci del ferrocarril planejant la línea Manresa-Guardiola de Berguedà per tal d’abastir de carbó a les màquines de vapor de les cotoneres. El fill de José rebé el titol de compte de Fígols (i en el mateix viatge el rei també aprofità per fer compte al senyor Güell), la qual cosa ens informa de com aquesta rica gent volgué vestir-se de noble nissaga. El lema dels Güell era: “Ahir pagès, avui senyor”. Fixem-nos per exemple en aquests angelets tan rococós aguantant filicteris que anuncien fides (fe) i spes (esperança), o en la rica simbologia de gàrgoles com una llangosta i un cavallet de mar interactuant amb les fulles dels xipresos.

foto 12

El perquè de tota aquesta col.lecció d’animals en disposició ferotge podria ser la de proveïr-se d’una protecció, per foragitar elements externs, tan profanacions com espirituals. Veiem a la façana una representació de la ressurreció Jesucrist mentre els soldats romans encara dormen. Com els miracles, la ressurreció del fill de deu és la prova per als cristians que els fa creure en la vida eterna.

XXVII - La tomba de Merceditas Vives i Casañes mostra l’estil de l’arquitecte del mateix cementiri, Leandre Albareda. Són els seus, volums pesats però alleugerits per les formes corbes, com veiem a la base del templet, obrint-se al terra. Leandre Albareda es casà amb una filla del President Macià. L’avi, figura èpica que restaurà la Generalitat Moderna, rebè un multitudinari funeral com a últim homenatge a una figura molt estimada per la població. Mossen Cinto Verdaguer, Antoni Gaudí i Durruti foren altres dels funerals massius que es visqueren a Barcelona.

XXVIII – Al Panteó dels Ubios y Ibarra trobem escultura del més reconegut escultor català de la segona meitat del segle XIX, Agapit Vallmitjana. L’escultura d’aquest així com la del seu germà Venanci té la impronta del “savoir fair” romà, amb el cànon clàssic, la seriositat, dignitat i estatisme propi d’aquesta opció escultòrica prou conservadora a les primeries del nou segle. Al primer cementiri modern de Barcelona els germans Vallmitjana deixaren també moltes obres d’art. Però potser l’obra més reeixida és l’escultura que hi ha a l’entrada del Palau de Pedralbes, on Isabel II presenta al bebé que seria el rei Alfonso XII.

foto 13

Els germans Vallmitjana foren la baula entre el neoclassicisme ortodox de Damià Campeny i la generació modernista, tots professors uns d’altres, tots a la Llotja, recollint el millor del mestre per crear quelcom de nou i original. Veiem a l’interior d’aquest temple neogòtic un gran treball de vidriera, artesania molt desenvolupada a l’època. Les pensatives donzelles representen les virtuds cardinals que són la temperança (espasa envainada), la prudència (espill), la justícia (espasa i balanca) i la fortalesa (pell de lleó). En alguns panteons tenim també alegories de les virtuds teologals, aquelles infoses a nosaltres per deu: fe, esperança i caritat.

 

XXIX – Manuel Malagrida Fontanet era natural d’Olot on amb la seva fortuna impulsà l’eixample d’aquella ciutat. Allí posà en pràctica parcialment les idees de la ciutat-jardí que Ildefons Cerdà també intentà portar a terme a la ciutat comtal. Establert a Barcelona, dirigí des del seu palau del Passeig de Gràcia el seu negoci de comerç de tabac.

En aquest mausoleu l’arquitecte va saber transmetre d’una manera superba la idea de dominació i conquesta (del cel també?) d’un dels grans magnats de l’època. L’àliga, arxiconegut motiu simbòlic d’imperi, combina amb la disposició vertical de la massa pètrea, dirigint la nostra vista i el nom de Malagrida cap al cel. Molt clàssica amb concessions al corvisme. Àligues en posició d’alçar el vol, marca actitut imperial de eixamplador olotí.

foto 13

foto14

XXX – Juan Flo Escudé encarregà un dels conjunts sepulcrals més reeixits del cementiri, compositivament simple però plè de sensibilitat. A sobre d’una caixa suaument arrodonida, decorada amb motius vegetals, descansa una noia. És la idea de capturar en pedra un instant de trista tendresa, de malenconia. La vista d’aquesta sensible adolescent es dirigeix cap als cels mentre ajunta les mans com en pregaria. L’escultura, més enllà d’aconseguir aquest naturalisme tan versemblant, exemplifica el nou tractament de que era objecte la mort i el dol, més humà, deixant les connotacions religioses en un segon plà. Fixeu-vos també en la llosa de tancament inferior del sepulcre, que s’ha desprès. Això no representa cap perill per a la integritat de les restes mortals ja que aquestes no es troben aquí, sinó sota terra. En la majoria dels casos doncs, els sepulcres elevats són purament decoratius.

XXXI – A la tomba de Gener, es veu el toc estilistic d’un altre dels grans escultors de l’època, Josep Reynes. Malgrat que poc conegut avui en dia per no haver comulgat amb el Modernisme, la seva obra mostra una gran personalitat. El seu realisme l’apropa més a les pesades draperies gregues que no pas als eteris vels de les dones modernistes.

foto14

El tractament de les expressions facials és digne i transcendental i les postures són frontals i erguides. Heribert Gener fou gerent d’un vapor cotoner, la qual cosa li costà un atemptat en una fàbrica a Vilanova. El moviment sindical a Catalunya començà a organitzar-se al darrer quart del segle XIX. La UGT per exemple es fundà el 1888 degut a les pressions que s’exercien als treballadors per a que acabessin les obres de l’Exposició Universal del 1888. Ja a les primeries de segle XX les idees anarco-sindicalistes havien calat fort a Catalunya. Una branca d’aquest moviment sindical practicava l’acció violenta com a medi d’apropar les fites d’igualtat social. El partit radical o lerrouxista sapigué captar el vot dels descontents i en ocasions promogué accions violentes com la crema d’esglèsies. A les accions violentes dels terroristes els patrons els hi feien front amb pistolers que atemptaven contra els líders sindicals. Després, les repressions arbitràries i despiadades amb tortures i execucions a Montjuïch. Un dels pares de l’escola moderna, Francesc Ferrer i Guardia fou qui pagà els plats trencats de la Setmana Tràgica sent afussellat al castell de Montjuïch el 1909. Eren els temps de “la ciutat de les bombes”. Unaltre vegada una proposta neogòtica en la que destaquen aquestes greus donzelles, amb els atributs de la crucifixió en mà, com els claus i la pica. Però tot i la greu solemnitat neogòtica del temple aquesta es veu trencada per un lliure i florit coronament, una gran creu de ferro forjat perfectament modernista.

XXXII – Original tomba la dels dels Santacreu-Roig on Enric Clarasó porta la nostra escultura a cotes insuperables d’art intemporal, d’aquell que no passa de moda. Contorsió, carn viva, esforç, inducció a que l’espectador s’imagini el cop imminent, Memento Homo. “Memento homo, quia pulvis es et in pulverem reverteris”. Recorda home com en els temps originaris nosaltres mateixos cavavem la fossa dels nostres èssers estimats. Que tots venim del pols i a la terra acabarem per convertir-nos en pols.

Observem els contraforts de les terrasses com estan construits amb una acumulació de pedra sense tallar. Això reforça el carácter natural del cementiri amb una intervenció humana discreta. Les qualitats de la pedra creen a la vista un inesperat i intens joc cromàtic que descarrega a la vista de la monotonia de les pedres monocromes dels sepulcres i l’asfalt. El joc de llums i ombres, juntament amb els joc de colors de materials de contrucció i naturals amenitzen l’estona dels visitant.

foto 15

foto

XXXIII – Baltasar Fortuño y Ferrús- Emilia Rios i Berrios. Noia àngel explicitant corves femenines i expressió facial d’alegria envers a l’horitzó de la nova vida. A ambdues mans simbols d’adormidera i fulla de palma. Obra de Josep Campeny. Fou aquest un dels escultors més solicitats potser perque sapigué conciliar l’esperit serios clàssic amb l’esperit sommiador del modernisme.  

XXXIV – Campassol i Borrell. Tradicional motiu de l’àngel aixecant-se sobre podi al voltant de pilar. Disposició del cos en espiral. L’àngel té un posat seriós, com recordant la gravetat del moment i la solemnitat del qui aconsegueix guanyar-se el cel. Unaltra interpretació seria la de l’àngel guardià, amb mà a la cintura, a l’aguait de que ningú pertorbi la pau del traspassat.

Gran prespectiva de xipresos. Formen aquests arbres grans pantalles que focalitzen la vista al final de les vies. Són aquests punts de fuga llocs adients per panteons monumentals.

foto

XXXV – Clarà. Fou un dels grans escultors de la generació posterior als modernistes. De les formes lleugeres i la linea fluïda i sua es passa a volums contundents i certa gemetrització del cos; era el que llavors entenien per mediterranisme. En relació amb el noucentisme no ens podem oblidar de la figura d’Eugeni d’Ors, que fou el teoritzador d’aquesta nova corrent filosòfica-estètica. La idea bàsica que utilitzà el Noucentisme per a destronar el Modernisme fou que l’autèntic caràcter català està lluny del sensualisme i rauxa modernista. La cultura d’aquí sempre ha estat mediterranea, com els grecs, tot més seriós i ponderat, i la dona, “ben plantada”. (La institucionalització del Noucentisme (amb mostres d’escultura a la Plaça Catalunya o edificis del Mercat de les Flors) va correr paral.lel a la feina desenvolupada per la Mancomunitat). A mesura que anem pujant terrasses ens anirem apropant a aquesta nova concepció de les arts.

XXXVI – Familia Guarro; els quals feren la seva fortuna en la paperería amb fàbriques a Torre de Claramunt, Capellades, localitat de gran tradició paperera, on avui en dia encara es pot visitar un molí paperer del segle XVIII. Els Guarro arribaren a tenir 52 molins paperers a tota Espanya. Per la boca de molts fumadors passaven els paper el.laborats a les seves fàbriques. Establiren oficina al carrer Ample de Barcelona i a principis de segle es mudaren a la Via Laietana, obra de Puig i Cadafalch. (Sobria obra en linea amb l’estil imperial d’aquesta avinguda, actual Caixa d’Ingenyiers al costat de Caixa de Catalunya).

XXXVII –Alomar Estrany. Recordem la importància del sector químic en una època en que el camp s’abonaba amb fertilitzants i la indústria tèxtil demanava tints. Alomar & Uriach, com tantes altres empreses fins al segle XX tingueren les seves seus al casc antic. L’empresa que ens ocupa tingué oficines i dipòsits al palau Dalmases del molt noble Carrer Montcada.

foto

Aquest sepulcre elevat de nítides línees geomèticres té al seu davant el contrapunt vital d’aquest pensatiu andrògin àngel de Llimona, com esperant que el difunt es desvetlli per a acompanyar-lo al regne de Deu. El conjunt presenta un escalonament piramidal, cosa molt adequada per comunicar la idea d’ascenció.

 

XXXVIII – Perfecte exemple de mausoleu neoegipci. En el temps que ens ocupa el redescobriment de la cultura de la mort de l’antic Egipte contribuí a la reelaboració de la percepció social de la mort. Tanmateix l’Egipte dels Faraons fou un gran estímul per als artístes tant en formes arquitectòniques com en simbologia, sobretot abelles i escarbats. La creença judeo-cristiana en la vida després de la mort és filla de l’antic Egipte. Recordem com en les operacions d’embalsamatge es conservaven cor i altres òrgans (necessaris a l’altre vida) en vasos canops. Les barques petites que es col.locaven als sarcòfacs eren el medi per al trànsit a l’altre món; mentre que el “llibre dels morts” era com una guia per arreglar-se-les en el més enllà. El nom de Mausoleu ve del sepulcre gegantí que manà construir Mausolo, sàtrapa de l’actual Turquia per allà al segle IV a.C. En l’antiguitat fou una de les 7 Meravellas del món i amb el temps aquella gran obra serviria per qualificar qualsevol tomba de dimensions considerables. Pel que fa a l’altre terme per denominar sepulcres notoris per la seva grandària i sumptuositat, la seva etimolgia ens parla de:pan-molts; theos-deu. A Roma l’edifici que encara avui en dia es pot visitar fou el gran temple dedicat a tots els deus planetaris.   

foto

XXXIX – Felix Valls i Taberner fou un dels grans del cotó. La seva Societat Anònima s’anomenà Manufactures Valls i construiren una colònia industrial a la vora del Cardener, a Palà de Torroella, en el que avui en dia es coneix com a Colònia Valls.

foto

Unes 60 famílies treballaven i vivien en aquell indret. La proliferació de les colònies industrials es deu en primer lloc al fet de la localització vora els rius, d’on prendre la força motriu per fer anar les màquines. (El carbó per a les màquines de vapor s’havia d’importar i la rentabilitat de la factoria es veia afectada). Alhora el fet de localitzar l’activitat productiva fora de grans concentracions urbanes com Barcelona, allunyava als treballadors de temptacions socialistes i anarco-revolucionàries. La família Valls i Taberner continua sent un dels  clans més influents en els teixit industrial català. Són els banquers del Banco Popular. Unaltre cop veiem una capella neogòtica, opció molt escaient amb el caràcter conservador d’un cotoner. Veiem unaltre cop un coronament amb àngel espasa en mà i expressió serena i ferma. Les teulades de les capelles són atalaies excel.lents per a les sempre vigilants gavines, les autèntiques senyores d’aquests dominis.

 

XL – Nicolau Juncosa . Veiem una tètrica representació d’una idea molt antiga sobre l’últim moment. Com a la dansa de la mort que encara es representa a Verges la dama de la dalla a ningú perdona (nemini parco) ja que “lo temps es breu” com es pot veure en una de les bandera que porta un dels esquelets de la Processó de Verges. La pressa de contacte de la mort amb l’escollit es fa a través del mantell de la primera, tot un virtuòs transparent tractament de la pedra. L’home, abatut ja sembla haver-se entregat a la seva nova companya.

foto

A l’hora de reproduir fidedignament els trets facials del senyor Juncosa, l’escultor va recòrrer a la tècnica de la “màscara de mort”, un pany moll aplicat a la cara del difunt recoberta amb guix i deixada assecar. I a l’estela tota una demostració de l’orgull dels burgesos de l’època per la seva obra en vida. Es veu en baix-relleu una escena urbana amb naus i ximeneies de fàbriques.

XLI – Panteó en disposició alçada a mode d’escenari amb parella d’àngels guardians que despleguen filicteri amb el nom del difunt. Corona l’entrada a l’oratori una creu del qui fou el popular doctor Andreu de les pastilles. En aquesta època la farmaceutica catalana va poder desenvolupar-se gràcies al marc general de proteccionisme econòmic. Amb el pas de les dècades la majoria de les empreses familiars van ser adquirides per grups multinacionals. Fou el proteccionisme el cavall de batalla dels industrials catalans, que a través de Foment del Treball exerciren un Lobby constant sobre la corona i els governs espanyols.

El senyor Andreu i Grau va entrar també en el negoci inmobiliari. En una Barcelona encara castigada per periòdiques epidèmies víriques, les àrees residencials fora ciutat despertaven l’interès de les classes altes. Els tres dies de reclusió que passaren les família de l’alta burgesia durant la setmana tràgica també va fer pensar a més d’un en la necessitat de viure allunyat de la convulsa ciutat de Barceloan. Amb aquesta idea de fer negocis a la ciutat i viuren fora sorgiren el Park Güell i l’area de l’Avinguda Tibidabo. El transport públic i la concepció entorn al carrer, del projecte al Tibidabo del doctor Andreu feu d’aquesta iniciativa quelcom molt profitós per a la hisenda del farmacèutic-promotor. Contràriament, la nova Arcadia semi-urbana que hauria d’haver estat el Park Güell mai va funcionar com a tal.  

foto

XLII – La tomba de Francesc Malagarrida és un templet de sencilles linees clàssiques amb àngel assentat a la cimera, trompeta a les mans a l’espera de fer-la sonar el dia del judici final. Aquesta fòrmula de construcció i estàtua proporcionava al client una segura notorietat entre els altres notables enterrats. Joaquim Malagarrida fou el representant a Catalunya de l’anomenat Gas Cleveland. Era el temps en que es començava a il.luminar la via pública a càrrec de l’administració municipal. Ja abandonat l’oli i el petroli l’opció era el gas, derivat d’un procés de tractament del carbó (com el que hi havia instal.lat al Park de la Barceloneta). Però malgrat els esforços de Malagarrida el gran beneficiari de la il.luminació pública de Barcelona fou un francés instal.lat a Barcelona. Cap a mitjans del segle XIX el concurs de l’ajuntament per a l’abastiment de la ciutat va ser guanyat per Lebon, que tenia la seva seu administrativa en l’encara avui notori edifici de Gran Via amb Balmes.

foto

Fixant-nos unaltre cop en la trompeta es fan ineludibles els passatges de l’Apocalipsis de l’evangelista St. Joan, resolució del gran llibre moral de la Biblia. En la tercera part parla de les calamitats que preludien el judici final. “Vi a siete ángeles que estaban en pie delante de Dios, a los cuales fueron dadas siete trompetas. …. Tocó el primero la trompeta, y hubo granizo y fuego mezclado con sangre, que fue arrojado sobre la tierra…” La trompeta té un altra lectura, la de ser una representació de l’ànima, ja que l’alè s’escapa per la trompeta.

XLIII – Bohigues. Sepulcre molt malmès en el que es pot veure desplegada a les escales una catifa i un coixí, quelcom freqüent de veure en altres tombes. Són aquestes peces les que facilitaran una còmoda pregària a l’àngel per l’ànima del difunt. L’àngel està certament deseperat, cosa que ve a demostrar la humanització dels àngels que portaren a terme en aquesta època. Sobre àngels ningú té la última paraula i això facilità una gran llibertat als artistes a l’hora d’imaginar-se als àngels com ells volien: nois, noies, adolescents, adults, impertèrrits, sensibles... Veient l’estat de degradació en que es troba el que un dia fou una sòlida peça de pedra bé podem recordar aquell passatge de la Creació: “Nuestro nombre caerá en el olvido con el tiempo, y nadie tendrá memòria de nuestra vida como rastro de nube, y se disipará como la niebla acosada por los rayos del sol y recargada por su calor”
La Biblia es un dels textes de referència a l’hora d’escollir epitafis. Entre els passatges que dins la tónica misteriosa fan referència més eloquent a la vida després de la mort destaquen Job i els Salms. Job 7: “mis dias corrieron más rápidos que la lanzadera, pasaron sin dejar esperanza. Acuérdate de que mi vida es un soplo, mis ojos no volverán a ver más la felicidad. No me verán más ojos (de hombre); me mirarán tus ojos, y ya no seré. Como se deshace una nube y se va, así el que baja al seol no sube más; no vuelve más a su casa…”  Job 10: “Por que yo sé que mi redentor vive, y al fin se erguirá como fiador sobre el polvo; y detrás de mi piel yo me mantendré erguido, y desde mi carne yo veré a dios…”

XLIV – Urrutia. Perfecció helenistica encara que amb concessions modernistes en capitells jonics aplatanats i passamans. És tot un exercici d’helenisme tan grandiloquent com equilibrat. Centralitza aquest sobri escenari arquitectònic un àngel assumint tota l’atenció de l’espectador. L’ala està un xic rígida si considerem l’abatiment fisiològic del cos, símptoma de com l’anatomia es supedita a l’ideal en l’escultura neoclàssica. Lluny del tenebrisme de les capelles neogòtiques o del sentimentalisme de les composicions modernistes el templet i l’àngel desconsolat comunica la dignitat de la família Urrutia malgrat el moment de tristesa. L’àngel de Martínez Fortuny va ser molt cel.lebrat i almenys es troba una altre copia en aquest mateix cementiri.

XLV – Pedro del Balzo. Horitzontal conjunt sepulcral d’accentuades línees modernistes, molt malmesa pel pas dels temps i per l’abandó dels hereus del propietari. Malgrat estar caiguda al terra s’observa la línea “cop de fuet” de la tanca, i com la creu s’alça com una ona cap al cel. Dins del perímetre creixen males herbes. Això, segons Celestino Barallat, sempre s’ha d’evitar. Tenim la zitzanya, o fals blat que per la seva aparença es presenta desagradable i agressiva. Podriem dir que el senyor Balzo no es mereix això. És consubstancial a la societat el cuidar-se, recordar i honorar els seus morts. El sociòleg que millor va teoritzat aquesta questió és Émile Durkheim (1858-1917) amb la seva obra “Las formas elementales de la vida religiosa”. En aquest assaig l’autor sosté que el dol, el plany i els rituals funeraris aparentment es dediquen a la persona traspassada. Però el sentit profund d’aquestes pràctiques seria una manera d’autosuggestió per als membres de la comunitat, de que cada membre es important per a la reproducció de la mateixa comunitat. Per aquesta raó quan un membre de la comunitat es mor s’ha d’expressar la tristesa. Planyen-se en grup, alhora hom recorda la pertenència a la comunitat.

XLVI – Esteve Monegal bastí la seva fortuna entorn a l’importació de cotó de nordamerica, imprescindible matèria prima per als industrials del tèxtil de casa nostra. Posteriorment donaren el salt del simple comerç a la producció de teles, comprant una fàbrica a Casserres. El fill d’Esteve, Josep Monegal i Nogués, fou alcalde de Barcelona a principis de segle i com altres cotoners de l’època portà la producció a una colònia industrials. Força fluvial, paternalisme i voluntat d’allunyar als treballadors de temptacions sindicalistes foren les raons de l’aparició de les colònies industrials. Els Monegal encara són presents en la nostra cotidianitat a través dels perfums i colònies el.laborades per la marca Myrurgia. L’estela circular de reminiscències cèltiques s’aixeca sobre un petit pedestal. Malgrat les seves discretes dimensions i l’absència d’arquitectura o escultura aquesta tomba té la capacitat de captar l’atenció del públic. És gràcies al poderós magnetisme de les formes esencials de la cosmovisió antiga, creu compressa en el cercle. Els antics creien que Deu assentat a la trona celestial extenia una cúpula que era el cel (cercle), la qual tancava la terra (quadrada) i des del centre d’aquesta (melic del món d’on sortia cap a d’alt l’eix del món) s’extenien quatre rius, els quatre vents, la creu. Aquesta estela, amb pins i arbustos al voltant està enmarcada a ambdós costats per uns passatges en forma de cova. Aquesta urbanització diguem-li tan troglodita està en línea amb aquella idea del bosc sagrat on els homes eren enterrats abans de fer-se urbanitas.

d) -  En la tomba de Juan Forgas y Bayo. Contemplem una graciosa elecció figurativa d’una hel.lenica àngel escrivint els bons actes del difunt en el llibre, que és la clau per a accedir als cels. A la Divina Comèdia es llegeix: “I vi a los muertos, grandes y pequeños de pie ante Dios… y fueron juzgados los muertos por las cosas que están escritas en los libros, según sus obras. Y el que no se halló inscrito en el libro de la vida fue lanzado al lago de fuego”. Són aquestes posicions tan espontànees, una de les característiques de la juganera escultura modernista i els seus colindants com l’obra de Josep Campeny.

 

foto

foto

e) - El sepulcre de Bertrand Montserrat té l’inconfusible segell de Josep Llimona. Una mare amorosa sosté a un nen a cada braç, amb aquella delicadesa, el cabell recollit ondulat, pura idealització femenina. La seriositat del rostre de Josep Llimona contrasta amb la dolçor que imprimia a les seves maternitats. Una afecció al fetge i la pèrdua de la seva dona als 36 anys moldejaren un caràcter introvertit i sofert d’un dels grans escultors de tots els temps.

XLVII – Maucci, amb llibre a la mà, ja que era de l’editorial Maucci. Unaltre cop hauriem de parlar d’un emprenedor estranger (italià) que després de formarse empresarialment a l’Argentina recalà a la industriosa Barcelona. De la seva editorial sortiren llibres que no nomès nodriren les prestatgeries de les llibreries catalanes sino també d’Amèrica.
Al costat, ja esborrat el nom del difunt, veiem un àngel jacent mirant plè de joia a les altures. És la relaxació del que està segur d’haver-se guanyat el cel. Participant en aquesta vitalista escena, herbes, fulles, branquillols i teranyina que abracen la cara del jove, la llosa i la creu rústica.

  

foto

foto

XLVIII – Petit Vilaró. És tot un joc d’interacció entre matèria inerme de l’estela i pedra viva de l’àngel que ve a escriure els bons actes del difunt. Entre altres coses l’escultura modernista va aportar l’alliberament de les actituts de les figures, fent-les quelcom més humanes, juganeres i revoltades; ben lluny de la rigidesa i frontalitat de l’escultura abans de Rodin i Constantin Meunier. L’escultura és d’Eusebi Arnau, que a la part modernista del temple expiatori del Sagrat Cor ens deixà un St. Jaume i un St. Jordi. Aquest escultor també destacà per la seva producció  medallística, conservada al MNAC.

XLIX – Carmen Macià, vídua de Serrat, és un auster conjunt de sepulcre i dama planyent-se abraçada a la tomba. La figura, gairebé arrapada al sepulcre, és una manera d’humanitzar amb formes corbes la soferta pèrdua, encabida en les tallants arestes del sarcòfag (el que fagocita la “sarx” o carn). El mantell que cobreix a la dona implorant i la caputxa que li amaga la cara incrementa la sensació de tristesa mentre la mirada enlaire de la dama ve a representar la conexió entre la terra i el cel, com si la dona clamés al cel per a que l’ànima del difunt sigui salvada. Mitjanament ergida la posició vertical i inquieta de la figura contrasta amb la pesada quietud del sepulcre horitzontal. Aquests contrastos moviment-quietud, verticalitat-horitzontalitat és com l’esquema profund de la majoria de conjunts sepulcrals.

L – Aquí tenim una tipologia molt utilitzada quan el sepulcre té voluntat d’esdevenir també un monument. Es col.loca damunt d’un basament el bust de la persona a la que es vol homenatjar. Es pot llegir: “Barcelona a su hijo adoptivo”. Fou Pascual Madoz un polític de l’època anterior a la que estem cobrint. Ell tirà endavant com a ministre d’Hisenda la desamortització de Mendizabal. Amb aquella operació es posava fi al delme i es sostregueren moltes terres i solars urbans de les mans de l’esglèsia. En el cas de Barcelona fins el 80% de les propietats eclesiàstiques s’alliberaren i en el seu lloc avui en dia encara s’aixequen mercats públics, sales de música o places. Com a advocat Pascual Madoz també participà en una de les inciatives que afavoriren més a l’economia agrícola del país. El canal d’Urgell fou una fita històrica i venia a solucionar l’històric dèficit de cereals de Catalunya. El nostre home és també conegut per ser l’autor del “Diccionario geográfico de España”. Malgrat morir a l’estranger i molt abans de la data d’inauguració del cementiri es feu una subscripció popular per a bastir-li la tomba-monument. I es que en ocasions els homenatges pòstums són una forma de propaganda i d’instrument en la lluita política, en aquest cas l’alternànça de llavors entre lliberals i conservadors.
Veiem la prespectiva que creen els xipresos apuntant cap a una tomba que després comentarem. Com un majestuòs corredor vegetal alçat, les espigades copes dels arbres filtren els raigs de sol, il.luminant en la justa mesura aquest plàcid indret i els seus delicats habitants.

LI – En el panteó dels Coromines el mateix arquitecte del cementiri, Leandre Albareda va aconseguir una de les més genials peces de modernisme funerari a Barcelona. Construida en marbre, de linees ondulants, aquella sinuositat tan típica del modernisme, perfectament simètric, amb escalinata a les dues bandes que culminen amb un àngel d’Atché acaba de donar al conjunt un perfil piramidal. L’escalinata ens porta a parlar de l’escala. En el somni de Jacob aquest va veure àngels baixant i pujant d’aquesta escala que conecta l’intramón, el món dels vius i el cel. En aquest cas queda ben clar que el moviment serà ascensional ja que així ho indica l’àngel amb el seu dit. Veiem la brillantor que proporcionen les plaques de marbre encastades a l’estructura interior. Aproximant-nos podem observar el nivell inferior del panteó. Són doncs els panteons (per regulacions higiéniques) del tipus hipogeu (hipo que és sota i geo terra).

foto

LII – En la tomba del Doctor Robert hom constata la transformació cultural que el capitalisme havia portat, també en el món de la mort. Ni macabre, ni tètric, heroic o solemne és en aquest panteó el tractament de la mort, ans sensual, alegre i vitalista. El ferro forjat dibuixa línies de cadència joganera que com plantes trepadores enllaçen la terra on està el difunt amb el cel que vol conquerir. Tot té un aire panteista, com si la

naturalesa hagués decidit donar color i moviment al cub de l’obra alçada. Les figures que es situen als vèrtexs neixen d’una manera fluïda de l’arquitectura, quelcom molt típic de l’escultura modernista. Són les figures prou atípiques per un panteó, aproximant-se més a una musa que no pas a un àngel o planyidora. També dedicat al Doctor Robert trobem a Barcelona un altre gran obra modernista, a la confluència de Passeig St. Joan amb Gran Via. I és que el Doctor Robert fou una persona molt estimada a la Barcelona finisecular degut al seu compromís amb l’erradicació d’epidèmies com la febre groga i el còlera. Bartomeu Robert fou un dels impulsors de la construcció d’un nou hospital per a Barcelona, un altre gran obra modernista. Va accedir a l’alcaldia el 1899, al front de la qual va haver d’enfrontar-se al govern de Madrid. A fi de reparar el buit financer provocat per les guerres colonials el govern central va decretar una pujada d’impostos. La resposta a casa nostra va ser “El tancament de caixes” o insubmissió fiscal. “Los contribuyents no som pas los caixers del Govern que hajim de pagar tot quant porti sa fierma. Los Contribuyens devem subvenir á las cargas del Estat sols en quan aquestas sian justas y equitativas. .. cridem la atenció de tots los nostres companys de tributació respecte al únich, encara que radical recurs que’ns queda dins lo legal, ó sia donarnos de baixa de la contribució y tancar los nostres establiments.” Requerit per part del govern central per a fer complir una llei en la que no creia, l’alcalde Robert va dimitir. Això encara féu més popular la seva figura. La imposibilitat de regenerar a un Estat espanyol enquilosat va convèncer a molts de la necessitat de superar el catalanisme cultural per construir una plataforma política, la Lliga Regionalista. Bartomeu Robert en fou president. Convertit en símbol del catalanisme, els franquistes no dubtaren en desmuntar el seu monument que abans es trobava a la Plaça Universitat.
foto

LIII – Emili Juncadella participà com tants d’altres burgesos de l’època en diferents negocis a través de participacions accionarials en companyies anòmimes com la de Productes Químics. Durant la Febre d’Or és popularitzà l’entrada a borsa de moltes companyies familiars amb l’objectiu d’ampliar així el seu capital. L’eufòria en aquesta pujança econòmica fictícia (on el valor real de les companyies era inferior al de la seva cotització) féu que tot esclatès en un crack bursàtil. Fou aquest un punt d’inflexió en la història de Catalunya, afavorint la permanència de l’empresa familiar i la desaparició de l’important sector bancari català. És el panteó de Juncadella també de factura modernista, en el que sembla un altre vegada un cas de contagi estètic que dona certa coherència al cementiri malgrat la falta de directrius per part dels serveis funeraris. Aquella plutocràcia ja s’autogestionava els seus assumptes. La classe burgesa estava en aquell moment en el cènit de la seva hegemonia social; manaven, feien i desfeien segons el seu interés. No només tenien el poder econòmic sinó també el polític. Recordem que llavors no existia la Generalitat i l’Estat espanyol era estructuralment molt dèbil.

LIV – Tenim en el panteó de la família Parellada una pesada arquitectura, gens alleugerida pel vestit que pot aportar l’escultura. Les gàrgoles que veiem als vértexs no tenen com a objectiu embellir el conjunt sinó més aviat intimidar i impresionar al vianant. L’opció d’arrebossar i pintar l’exterior pot afavorir la conservació de la pedra. I es que no em d’oblidar que aquestes grans obres d’art estan doblement sotmeses al fuet dels elements, per estar a l’exterior i per encarar-se a primera línea de mar. L’activitat d’un port industrial com el de Barcelona ve a afegir nous elements de polució sobre  aquestes centenàries obres d’art. Josep Parellada va ser un dels socis de Joan Güell en el gran complexe que es trobaba a Sants, en l’anomenat Vapor Vell. El seu director va ser mort a trets, cosa que pesà molt en la decisió de portar la producció a fora de Barcelona. Com a director de la Colònia Güell, Ferran Alsina i Parellada fou l’ideòleg de l’urbanització i organització social d’aquest poble ex-novo.

LV – Per a Eduardo Puig i Valls es va escolllir el tema de l’àngel que transporta l’ànima que s’ha guanyat el cel. Malgrat que el difunt no era una noia, una innnocent verge adolescent és sempre molt escaient per a transmetre la puresa de l’ànima d’aquell que net de pecats pujarà al cel. La família Puig i Valls amb l’advocat Marià al capdavant van lligats a l’explotació carbonífera de l’àrea de Berga. Foren socis i promotors de la línea ferroviària Manresa-Berga, a fi de portar el carbó als centres fabrils. La solidaritat familiar a fi de facilitar la bona marxa dels negocis, es veu en el cas dels Puig i Valls en els estudis d’enginyer forestal que emprengué en Rafael Puig i Valls. Recordem que l’explotació minera bergadana mai satisfè les expectatives que s’havien generat. Catalunya continuà depenent del carbó asturià i galès. I sobre els ferrocarrils recordem apart de la de Bcn-Mataró, la línea Reus-Tarragona. I es que Reus en aquella època era la segona ciutat de Catalunya, amb el lema de Reus-París-Londres per davant. En aquestes tres places es fixava el preu de l’aiguardent des del segle XVIII. Amb la plaga de la filoxera el hinterland de Reus canvia la vinya pel l’avellana, “cosa sana”. A la Catalunya del moment els grans eixos de desenvolupament s’extenien al llarg dels rius Llobregat, Ter i Cardener i al llarg de la costa, especialment Maresme i el pol de Reus.

LVI – És aquest punt tota una talaia en la que contemplar el Port de Barcelona i el creixement de la conurbació urbana cap al sud.
Pel port de Barcelona es carreguen i descarreguen al voltant de 45 milions de tones de mercaderies, hi ha un tràfec de vora 2 milions de contenidors, i 1’2 milions de creuristes arriben a les terminals més properes al World Trade Centre. El nom “Porta d’Europa” que s’escollí per al pont mòbil que inicià la modernització del Port és tota una declaració d’intencions. Juntament amb València i després del Port d’Algecires el Port de Barcelona és el més important de la península ibèrica. Amb el Plà Delta s’acabarà doblant la superfície de molls i dics. L’arribada de l’ampli ferroviari europeu facilitarà la competitivitat intermodal d’aquest motor de creixement econòmic.
Aquest turó ens recorda a un clar de bosc on els druides celtes celebraben les seves cerimònies rituals. Aquest prominent estatge per a l’ànima de Leandre Albareda és tot un homenatge a un dels promotors del cementiri i al que fou el seu dissenyador. Sembla com si el mateix senyor Albareda contemplés cofoi la seva obra, controlant que tot romangui en ordre en aquesta ciutat dels morts.

foto

El panteó-monument de Leandre Albareda és obra d’Antoni Rovira, arquitecte de molts dels mercats de Barcelona (Barceloneta, Concepció, St. Antoni) i de l’encantador museu de la cera, antiga seu del Banc de Barcelona. Veiem aquí l’influx de l’egiptisme, per  l’obelisc sobre promontori en forma circular. Una forma tan esmolada inevitablement llença la mirada cap a les altures, cap al cel, terminal i eterna estació dels escollits.
Per als catòlics la carrera al cel comença a la terra on la llavor dels bons actes tindrà la seva recompensa el dia del judici final. Altres religions com la calvinista consideren que ja tot està escrit, predeterminat. En vida hom nomès pot cercar signes, indicis per deduir si és un dels escollits. L’esglèsia presbiteriana ha alleugerit recentment la severitat d’aquesta idees amb l’acceptació de que tots els infants tenen el cel guanyat.
El filecteri a sobre l’àngel sedent presenta tipografia goticitzant i és tota una declaració d’intencions. El públic ha de coneixer vida i obra del difunt, la contribució que aquell va fer en benefici del progrés de la ciutat. Aquest panteó, com tants d’altres dels prohoms del temps, transcendeix l’exlcusiva intencionalitat religiosa. És una eina de propaganda, d’ostentació, de transmissió d’ideologia.
Alhora de dissenyar el cementiri de Montjuïch es parà un ull en altres exemples de ciutats en les que Barcelona es podria enmirallar. Cosa semblant succeí amb el disseny general de la nova Barcelona, on Ildefons Cerdà estudià d’aprop les mesures i delineació d’altres New Towns del món. Per a Celestino Barallat, el responsable de la jardineria i escenografia del nou cementiri París era un mal exemple. Tan Perè Lachaise com Montmatre eren “amuntunaments” de pedres. Els cementiris nordamericans, com els de New York, Baltimore, Boston, Filadelfia o Cincinatti, eren models molt més reeixits dels que aprendre. La preeminència del verd i l’espaiosa separació entre sepultures eren les regles a seguir. En els cementiris nordamericans també s’estilen petits llacs d’on sobresurten flors de lotus. Més enllà de l’agradable passeig el llac ens remet al tema de la navegació suprema, el trànsit d’aquesta a un altre vida creuant un llac amb una barca. Els grecs no ascendien directament als cels sinó a través d’un llac soterrat. Les plantes aquàtiques vindrien a representar el barco que facilita el trànsit. De fet, el lotus jugava un paper protagonista en la teologia egipciàca i encara forma part de les religions hinduista i budista. El fet que aquesta flor neixi del fang i s’obri impoluta durant el dia li dóna molt de joc simbòlic. El seu aroma la va fer des de l’antiguitat molt adient en qualsevol enterrament, com a purificador de l’ambient. Dins del sarcòfag de Tutankamon es van trobar restes d’aquesta flor.
Salze al baixar, amb la seva forma caiguda, com plorosa… I fins i tot la resina que transpua de la seva escorça ve a figurar les llàgrimes de qui plora per la pèrdua del ser estimat.

LVII – Corprenedor sepulcre on cobra tot el seu protagonisme la dona que seu plorosa i desconsolada, obra de Clarasó. Quin abisme en les intencions de quelcom tan intimista enfront de la sumptuositat d’alguns dels grans panteons que em vist. Si en els darrers casos podem dir que són monuments al poder de la família; aquí ens trobem davant de tot un testimoni d’amor.

foto

LVIII – Gironella, on unes urpes de lleó soporten un auster sarcòfag. El lleó és un dels animals més presents a la iconografia cristiana. En els sepulcres alçats de les esglèsies i catedrals als peus de nobles i reis acostuma a haver-hi un lleó, com a símbol de fortalesa. Igualment el lleó sobretot a les esglèsies romàniques se l’acostuma a veure empassant-se humans. No hi ha naixement ni mort sense una transició traumàtica d’un estadi a un altre. Així el devorador andròfag vindria a ser el túnel per el que em de passar per a una nova vida.   

f) - Dona desesperada de boca terrossa abraçant-se a la tomba. És aquest un altre gran exemple de com l’escultura es sobreposa per damunt d’una senzilla arquitectura. L’actitud de la mare o muller reflexa d’una manera ben dramàtica una de les primeres fases del dol, la negació.

foto
foto

g) - Atípic motiu en un cementiri el de Sant Jordi, com atípic és aquest St. Jordi, com un arcaic Georgos, no pas cavaller. S’abilla amb una lleugera cuirassa i porta daga i no pas llança o espasa. Va pràcticament nu, i el mal no és un drac sinó estrany gras llargandaix. L’escultura de Llimona és tot un exercici de virtuosisme escultóric amb una postura que aconsegueix un equilibri amb contrapès, serenitat malgrat la transcendència d’haver matat a la bèstia, que com flàccida carn supera els límits reservats damunt del podi per a lligar l’escultura amb l’arquitectura.

LIX – La família Boada optà per un gran oratori eclèctic lligat amb la morfologia bàsica neogòtica, amb un vistós àngel al cim. Aquest porta espasa i corona i va abillat amb un exòtic aire persa. En aquesta època el redescobriment de civilitzacions antigues i d’altres continents va ser tot un impuls per a la renovació de les arts. S’estava abandonant el concepte clàssic de les Belles Arts. Veiem també el crismó, anagrama de Iesus Xhristos en grec. Per altra banda, la creu apart de ser el signe cristià per excel.lencia, també actua com a arbre que des de les arrels subterrànees pujarà a les altures i dels seus fruits caiguts naixera nova vida.

LX – En aquesta tomba obra de Puig i Cadafalch l’arquitecte sapigué transmetre tota la tristesa i gravetat per la pèrdua d’un fill de la família Dam i Montells. Com era habitual en el cèl.lebre arquitecte de la Lliga, que presidí la Mancumunitat amb el traspàs de Prat de la Riba, dóna una nova dimensió a un llenguatge essencialment gòtic. Veiem el clàssic recurs a l’àngel davant de columna nua, com un alt en el camí, un ser diví que ens anuncia la puresa de la persona objecte de dol. Una gran llosa de bronce dóna dignitat al sepulcre en el que la tipografia de l’epitafi s’entrelliga amb una llarga i zigzagejant heura, planta sagrada dels celtes. Veiem aquí com l’art secundari de la fosa pren tot el protagonisme sense desmerèixer de cap altre de les tres grans “belles arts”. De les columnes sorgeix un drac, bèstia omnipresent en tots els treballs de Puig i Cadafalch, gairebé sempre derrotat de la mà de St. Jordi. Les arrels de xiprer que veiem créixer al voltant comuniquen la idea de la transformació de la vida

LXI – Josep Collaso i Gil fou alcalde de Barcelona en dues ocasions, a finals de segle i a la primera dècada del segle XX. Milità en el partit liberal i com tants d’altres industrials i notables de l’època se’l recorda per la seva vessant filantròpica, fundant associacions de pobres a la ciutat i donant un important llegat per a escoles i per al flamant nou Hospital de St. Pau i la St. Creu. Veiem com J. Reynes aconseguia carregar als seus àngels i al.legories d’una intensa greu espiritualitat, una expressivitat que probablement comunicava al que contemplava les estàtues una arravatat respecte per el més enllà. L’opció neogòtica indica l’elevada autoconsideració que tenia el client del seu pas per aquest món. Un altre cop podem veure el gran efecte escenogràfic que produeixen els xiprers a banda i banda.

 

foto

LXIII – Federico Carreras de Campa amb un característic àngel de Rafael Atché, de fornit cos però amb expressió afectada de sensibilitat. A les parets del temple es pot llegir un passatge de la Biblia: “Apiadaros de mi, apiadaros de mi siquiera…” L’angel obre un llibre, el dels fets del difunt, la clau per accedir al cel. Un altre lectura és que aquest sigui el llibre dels set segells de l’apocalipsi de St. Joan, anunciant el Judici final. Segons l’Apocalipsi…:”Vi a la derecha del que estaba sentado en el trono un libro escrito por dentro y por fuera, sellado con siete sellos…Vi en medio del trono y de los cuatro vivientes, y en medio de los ancianos, un cordero, que estaba en pie como degollado… Vino y tomó el libro de la diestra del que estaba sentado en el trono…”. Això és el desencadenant de la fi del món, en que els pecats seran jutjats.

foto

La noble dalmàtica que vesteix a la figura ens fa creure que és aquesta una representació angelical i no pas de Jesucrist. En tot cas aquesta i totes les figures santes estan esculpides en pedra blanca com a color que millor transmeteix la idea de puresa. És el marbre o en ocasions la “blancatxa” de Montjuïch. Aquesta última pedra, en contraposició al gres gris d’aquesta mateixa muntanya, és molt tova i en conseqüència molt erosionable amb el pas del temps.

LXIV – Tenim en aquest panteó a un representant del sector editorial, naturalment sorgit d’una terra en la que hi havien rius, necessaris per a elaborar pasta de paper. És la història de Joan Bastinos una d’aquelles d’autèntic emprenedor, que fill de menestrals, aconseguí entrar d’aprenent en una impremta, casà amb la filla de l’amo, heretà el negoci i l’anà fent gran fins a crear una editorial. Molts dels llibres d’escola de l’època sortien de les seves impremtes.

LXV – Veiem a la tomba de Tomàs i Salvany un dels elements que confereixen als espais funeraris el seu caràcter únic. Poden plantes i arbres ser  exquisitament escollits, pot ser la jardineria amb cura tractada, escultors i arquitectes deixar grans obres mestres, i ser l’emplaçament d’aquest cementiri excepcional; però hi ha quelcom fora del control dels qui gestionen avui en dia un cementiri, i dels que un bon dia pagaren aquest panteons. Són els despreniments de peces, és l’erosió, l’exfoliació, la coloració dels líquens damunt la pedra, la humitat que tenyeix de negre les cares, són cactus i males herbes que creixen arreu, elements que aporta l’arbitrària naturalesa... Postulen ells per la fusió final amb la terra, mentre els homes planten batalla per no caure la memòria dels enterrats en l’oblit. Alguns llibres de l’erudit Tomàs i Salvany, com “Mis querellas”, “De tarde en tarde” y “España a fines del siglo XIX” són molt recomanables per a transportar-nos a la cotidianitat política i social de l’època en que aquest cementiri burgès era quelcom ben viu. Veiem l’àngel com apunta a la tomba, com dient “aquest és meu”, tot rodejat de margallons i cactus.

LXVI - Josep Maria Vallès i Ribot amb inscripció catalanista. Mort el 1911 el seu mausoleu-monument ja presenta una arquitectura de línies Art Deco. Aquest estil ja tendia cap a una considerable síntesi dels elements decoratius vegetals abandonant les floritures i els grans treballs d’artesania del Modernisme. L’Art Deco a casa nostra va ser amputat pel gran predicament que tingué el Noucentisme, lligat al conservadurisme de la Lliga Regionalista. Vallès i Ribot fou diputat del partit federalista de Pi i Maragall, que fou un dels quatre presidents que tingué la curta I República espanyola. Des de Catalunya Vallès i Ribot donà forma a una opció política republicana i progressista que fes front al conservadurisme de la Lliga i a l’oportunisme del Lerrouxisme. L’intent no fou reeixit però va servir com a experiència històrica de la que aprendre i dues dècades més tard possibilità la naixença d’ERC.

foto

h) – Guaitem la filera de tombes encastades al contrafort d’una de les terrasses. El marc exterior presenta l’arquetípica sinuositat modernista. Constatem doncs les possibilitats i valors de la classe mitja-alta barcelonina del moment. Més enllà una barra de ferro torçada en els seus extrems amb una senyera extesa al terra; és el lloc de repòs de Jacint Verdaguer. Mossen Cinto Verdaguer fou una figura molt popular a l’època, i no només per la qualitat de les seves obres literàries com l’Atlàntida i Canigó. El seu trencament amb la totpoderosa família López, per a qui treballava com a almoïner, exemplifica les tensions interclassistes de l’època. Aquest conflicte personal Antonio López vs Cinto Verdaguer és com la lluita de la classe obrera, que superant l’estadi de la submissió a l’amo sota l’ala del paternalisme, comença a organitzar-se en sindicats, a exigir els seus drets fent vagues; i com a resposta rep la més enèrgica negació per part de la classe dominant que no vol cedir ni una unça dels seus privilegis per a l’assoliment de la justícia social. A l’encreuament Passeig de Gràcia / Diagonal tenim el monument al qui fou el poeta del poble, al qual se’l va retre un sentit i multitudinari funeral.

foto

i) - A la tomba de Josep Domingo Foix veiem la pervivència del modernisme ja a la dècada dels 30. Una de les conquestes de l’escultura modernista va ser el poder fer públic el nu femení, inclús en quelcom tan cast com l’art funerari. Recordem la problemàtica que presentava el tema del nu per als artistes catòlics integrats al Cercle artístic de Sant Lluc. En aquesta associació-escola d’artistes estaven afiliats la majoria dels artistes que deixaren les seves obres en aquest cementiri. Destacaríem Josep Llimona i l’arquitecte Enric Sagnier. El cas és que en els primers anys de funcionament del Cercle estaven prohibides les classes de nu femení. Quan la veda es va obrir, es va prohibir a les dones afiliades prendre classes de nu masculí.

foto

j) - En la tomba d’Andrés Monche Rios veiem una fòrmula que reprodueix la cosmogonia primitiva, amb un eix de comunicació cel (pare creador) amb terra, el que s’anomenava l’axis mundi, que alhora es multiplicà en els quatre punts cardinals. Mirant al vianant levitant sobre el pilar se’ns apareix un àngel amb posició triomfant. També es d’apreciar el joc de colors de plantes, materials petris i metàlics. Recordem la simbologia que acompanya cadascun dels colors, en especial el misticisme del groc que veiem a les fulles d’aquest arbust.


k) - Jaime Puncernau fou un de tants catalans que féu carrera a Cuba però que sempre tingué part dels seu cor a Catalunya. Fixeu-vos en la senyera que hi ha a la façana posterior. En conseqüència, i gràcies a la capacitat econòmica que havia adquirit fent les Amèriques, demanà ser enterrat en aquest cementiri. Potser coneixia les grans obres d’art que alguns catalans havien encarregat al cementiri de La Habana. Es pot llegir: “Aixecat per albacea de finado en cumplimiento de su última voluntad”. La tomba és de 1916, quan el Modernisme estava deixant pas a un art deco i noucentisme en disputa. Malgrat això la figura encara conserva aquell naturalisme i espontaneitat pròpies de l’escultura modernista, amb un explícit símbol al son etern, l’opi fos en ferro que fa de tanca. Al fons una torxa suggereix purificació a través del foc; i discretament centrant la nostra atenció un ourobourus que ja em comentat.

Imponent estela gegantina dedicada als francesos i espanyols morts durant la II Guerra mundial. Veiem al voltant d’aquest impactant monòlit les arrels dels arbres que afloren a terra. Són aquests efectes que aporten plantes i arbres els que completen el marc d’estímuls que corprèn a aquell que passeja per un cementiri. Els arbres creixent vora una tomba són la millor materialització de la regeneració de la vida. Sobre el tema de la metamorfosis ja els grecs forjaren la llegenda de Filemó i Baucis. Zeus i Hermes, abans que el diluvi caigués sobre el món, van decidir de posar a prova a la humanitat per veure si hi havia cap home que pagués la pena de salvar. Van vagar per la terra vestits de pobres viatgers, buscant hospitalitat. Ningú els convidava a entrar a les seves cases, cap compassió envers a aquests pobres desconeguts. Però al arribar a Frígia van ser calurosament acollits en una petita casa amb el sostre de palla. Els deus van ser acollits per una parella d’ancians. Malgrat la seva humilitat van servir i hostatjar amb tota amabilitat als estrangers, donant-los les seves millors viandes i fruits del bosc. Quan Filemó anava a matar l’única oca que tenien a casa, els Deus ho impedirán tot revelant la seva identitat. Llavors els deus s’emportaren a l’amorosa parella d’ancians a d’alt del cim on contemplaren tot el món negat d’aigua. Al cim feren un palau per a la parella i els hi demanaren que formulessin un desig. Demanaren a Zeus que quan arribés el dia de la mort, aquesta els sorprengués a tots dos alhora. Cap dels dos volia plorar la mort de l’altre. Concedit el desig en arribar la mort Zeus va convertir als difunts en una alzina i un til.ler. Visqueren així un al costat de l’altre per sempre més, regenerats a través de les llavors, l’un a l’aixoplug de l’altre.  Uns versos andalusos vénen a comunicar la mateixa idea de com el cos es transforma en bella planta: “sin queré pisé una fló; que en tu sepultura estaba; de tu cuerpo salió un ay! Que se me clavó en el alma”.

foto
foto

LXVII – Són tombes com aquesta de Joan de Rialp, de noble nissaga com mostra l’escut de la família, les que donen l’autèntic toc modernista al nostre cementiri. És aquest despullament del sentit religiós de la mort, és la secularització d’aquesta, on nomès cap el plany dels èssers propers envers al ser estimat.

Sobre la nua llosa sense cap pretensió artística jau abatuda aquesta dona de Llimona i ens vénen al cap els versos de Joan Maragall del seu Cant Espiritual: “Si el món és tan formós, Senyor, si es mira amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre, que més ens podeu da’en un altra vida? Per’xo estic tan gelós dels ulls i el rostre i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor que s’hi mou sempre… i temo tant la mort!!! Amb quins altres sentits me’l fareu veure, aquest cel blau damunt de les muntanyes i el mar immens i el sol que pertot brilla? Deu-me en aquests sentits l’eterna pau i no voldré més cel que aquest cel blau………………………………………..I quan vinga aquella hora de temença en què s’acluquin aquests ulls humans, obriu-me’n, Senyó, uns altres de més grans per contemplar la vostra faç immensa. Sia’m la mort una major naixença!”. La poesia, diguem-li de “l’adeu” és un bon indicador de com les societats transiten per diferents maneres d’encarar la mort. Res a veure aquest cant espiritual amb el cant medieval per antonomàsia. “Dies irae, dies illa solvet saeculum in favilla, teste David cum Sybilla. Quantos tremor est futurus quando judex est venturus cuncta stricte discussurus. Tuba mirum spargens senum per sepulcra regionum coget omnes ante thronum…… que vindria a ser: El dia de la ira, aquell dia, desfarà el món en cendres, segons testimonien David i la Sybila. Quanta por s’acosta, quan el jutge que descobrirà tot l’amagat estigui per arribar. La trompeta amb la propagació de terribles sons, per la regió dels sepulcres, porta tothom davant del tron…..”

LXVIII – Un dels més primitius missatges de la fe cristiana és el grec alfa i omega, el principi i el fi. En aquest panteó aixecat per a A. Coma les lletres prenen tot el protagonisme i recorda al creient que no hi ha pas trencament amb la mort, ja que el final de la vida terrenal és el principi de la vida celestial. De cadascuna de les lletres sorgeixen dues barres de ferro en espiral, tot transportant la vista cap a les alcaries d’un àngel que confirma que el difunt s’ha guanyat el cel. És aquest torçament del ferro quelcom molt característic del Modernisme, arribant en ocasions a imitar la mateixa textura d’una corda amb els seus nusos i la seva tensió. Albareda desenvolupà un llenguatge modernista perfectament vàlid en el que a priori semblaria inapropiat per a un cementiri. Sense caure en esbojarrats jocs curvilinis, aconseguí donar als panteons aquell toc vital tan típic de la Barcelona de l’època. Contemplem en les altures un altre gran obra del prolífic escultor d’àngels que va ser Rafael Atché. Són les seves robustes criatures celestials plenes de determinació en completar la seva tasca, malgrat la insondable tristesa amb la que tenen que carregar. En la tomba d’Anselm Coma tornem a topar amb la importància de la força dels rius com a generadora de la industrialització del cotó a Catalunya. El Ter fou un d’aquells rius en el que s’instal.laren moltes fàbriques al seu recer. I la vila de Salt acumulava moltes fàbriques que es nodrien dels salts d’aigua d’aquell riu.

foto

LXIX – Tenim aquí un prou discret panteó d’un dels grans cognoms de les finances de l’època, Arnús. Fou Manuel Arnús Fortuny el nebot d’Evarist Arnús que creà la Banca Arnús, sita en l’actual Sphera de Plaça Catalunya. Manuel Arnús fou un dels accionistes que creà la Compañía Barcelonesa de Electricidad (les ximeneies del Paral.lel). L’hereu afortunat especialitzà la Banca Arnús-Garí en una entitat financera d’operacions bursàtils. Aquest banc constituí la “Compañía Española de Electricidad y Gas Lebon” que entrà en el mercat elèctric d’altres ciutats espanyoles. En el consell d’administració hi havien els presidents d’empreses com Compañía Transmediterranea, Sociedad de Aguas de Barcelona, Ferrocarriles del Norte de España, la Seda de Barcelona, Union salinera de España i Asland; “quatre” famílies com a detentadors del Capital. En aquella època les grans decisions econòmico-industrials (i de retruc polítiques i socials) es decidien entre un grapat de persones, a les llotges del Liceu. Poder polític i econòmic anaven en ocasions de la mà, com fou el cas de l’alcaldia a la que accedí Manuel Girona. Aquest últim és un dels anomenats “5 Grans”, juntament amb Antonio López, Eusebi Güell i Bacigalupi, Evarist Arnús, i Eusebi Bertrand i Serra. Com a recompensa per haver finançat la nova façana de la catedral de Barcelona, Manuel Girona feu enterrar-se al claustre de la seu en un hipogeu executat per Joseph Llimona.

LXX– La família Godó no necessita presentacions per als barcelonins. En un país de rius tan ben aprofitats dels que es treia energia i pasta de paper era lògic que es desenvolupés una rica indústria periodística. La diversitat d’opcions de premsa escrita de l’època, amb mitjans com La Vanguardia, el Brusi, la Humanitat, la Veu de Catalunya, el Cu-cut, l’Esquella de la Torratxa, la Ram-bla… demostren l’existènicia d’un ric ventall d’opcions político-socials. L’excel.lent estat de conservació del mausoleu constata la cura que tenen els descendents en conservar dignament aquest patrimoni familiar. El prestigi que llavors tenia el neogòtic com a comunicador de dignitat i imperi explica en bona part l’èxit de l’opció medievalista a l’hora d’aixecar els panteons. Això també conecta amb la ideologia conservadora, i fins i tot reaccionaria, que configurava la mentalitat de l’alta burgesia catalana de l’època. És curiós com pot canviar la ideologia dins d’una mateixa classe en qüestió de dos generacions. Els pares de tots aquests capitalistes que hem estat veient posibilitaren la Desamortització de Mendizabal i la I República. Ells com a nova classe havien de propugnar el desmantel.lament de les antigues estructures. Un cop assolida l’hegemonia cultural i econòmica, fou la seva opció l’inmovilisme. Part de l’alta burgesia catalana, considerant que la II República volia anar massa lluny optaren per l’involucionisme de l’aixecament feixista.

LXXI – Pedro Torres Sabi se’ns anuncia amb un àngel molt jove, molt humà, anys llum de l’implacable àngel justicier que va amb els ulls envenats. Sembla implorar a les altures que el seu protegit pugi tenir un tros de cel. L’estatua jacent pregant al cel és un altre excel.lent mostra de com el sentiment no només és patrimoni dels èssers terrenals.

LXXII – Ballart Baró escollí per al seu sepulcre una clàssica inscripció: “ora pro nobis” (pregueu per nosaltres). Demanar una pregària és com demanar la interacció del ser viu amb el ser d’ultratomba, cosa que ve a explicitar la finalitat bàsica d’un cementiri, que els vius s’enrecordin dels morts. A voltes la lògica utilitària de la fe catòlica s’explicita en incripcions professant sentències com: “qui credit in me, habet vitam aeternam”. Un altre cop un temple neogòtic, fals gòtic com qualsevol neo, el qual dóna la nota general a tot el cementiri de Montjuïch. La conexió Medieval-foscor-gòtic-misteri de la mort va ser una fòrmula apreciada per molts. Veiem a la glorieta unaltre successió de sepulcres verticals encastats a la pared que fa de contrafort a la terrassa superior. Per la línea sinuaosa que fa de marc de l’oratori estem parlant d’una obra modernista. Però ja a l’altura que estem del turó el llenguatje modernista havia deixat de ser quelcom fresc i original; havia entrat en la fase del manierisme i la reedició de fòrmules d’èxit.

foto

LXXIII - Al centre de la plaça tenim en situació privilegiada el mausoleu del qui fou alcalde de Barcelona Pich i Pon entre el 1912 i el 1915. Pich i Pon feu la seva carrera política al partit populista d’Alejandro Lerroux. Aquest partit radical anticatalanista vasculà segons els esdeveniments entre el nihilisme de convidar a les masses a cremar esglèsies (setmana tràgica) i l’ultradreta que recolçà l’aixecament rebel del 1936. Però Pich i Pon ha passat a la història local per les seves pífies oratòries, amb perles com: la batalla de Waterpolo, vida sedimentaria, marbre de carraca, el Servei de Prevenció i Extensió d’Incendis, títols mobiliaris,el conflicto nipojaponés o la guerra anglobritánica, “Oi que semblo un radiador romà?”, “tinc entès que els de la ponència pondran dijous que ve”, “Lo necesario es que cada uno viviera (sic) en nuestra propia tierra. Entonces seguramente comenzaríamos a estar bien. Los franceses, en Francia; los ingleses, en Inglaterra; los murcianos, en Murcia; los belgas, en Belgrado”, o que les coses s’havien de prendre “en petites diòcesis”.  És un templet alliberat de construccions veïnes, cosa que li dona gran protagonisme. Pich i Poch continua present a la ciutat a través de la casa que porta el seu nom, obra de Puig i Cadafalch, un gran edifici d’oficines de regust toscà a Plaça Catalunya.

 

 

l) - Greu kiosk cobert amb sostre de pissarres que s’aixeca per damunt d’un fris rematat amb gàrgoles a les cantonades. En els panteons eclèctics és on hom troba més varietat simbòlica. S’extèn als nostres peus el mar blau, un litoral ben diferent al que contemplaven ara fa cent anys. Mes diferent encara era la linia de costa a l’edat Mitjana. D’una boca de les Drassanes es despatxaven els vaixels directament a l’aigua, on avui en dia hi ha l’edifici de l’antiga duana. A l’altre extrem de la Barcelona medieval, el mar cobria el que avui en dia és el barri de la Barceloneta. La història de Barcelona és una secular conquesta al mar, que d’ençà dels romans no ha deixat d’allunyar-se del centre.

m) – Per a Josep Oliver y Font es va escollir un conjunt escultòric que evoca el moment mateix de l’enterrament. Una dona s’atansa pesadament a la fossa per depositar una flor (purificació i simbòlica de la vida). La planyidera trepitja una catifa on està inscrit el nom del difunt. La torxa tallada a ambdós costats ens recorda que malgrat l’extinció del cos, la flama de l’ànima continua viva.

 

foto

n) - Serra Trias. Passats ja els delicats i sensuals temps del modernisme sen’s presenta en aquest sepulcre, sense concessions la mateixa dama de la dalla? Tètrica figuració, que junt amb el taüt és tot arestes plenes d’agressivitat i rebuig. Fins i tot el fosc color de la pedra contrasta sobremanera amb la sedant blancor de les escultures modernistes. Al fons veiem l’escenografia que despleguen el xiprer, el pi i la palmera, l’estímul moderat que produeix la gama de verds i les diferents formes de les copes.

foto

o) - Pomes Casas. Veiem un home primitiu amb maça, derrotat, com expressant que tota la fortalesa de la vida és efímera, aparença davant l’ineludible realitat de la mort. La catifa presenta un decorativisme d’influència modernista i la caixa mortuoria té formes corves encara que molt més estàtiques que en plè modernisme.

 

 

p) – A la tomba d’Esteban Fargas Carner es representa una dona pensativa amb els característics plecs lleugers de l’escultura modernista. El fet de  col.locar la figura humana al final del sepulcre li dona profunditat al conjunt.

 

 

foto
 
foto

q) - Brutau on aquesta ànima en pena és més que suficient per a comunicar la desolació de potser la dona que acaba de perdre al seu marit. Dona prima, alta, fràgil, prototip femení del tombant de segle. Està la dona cegada per les llàgrimes, i sense destinació aparent, com si fos un fantasma. Porta així des d’ençà, sorprenent al vianant, esperant a que algú la sàpiga consolar. Ella s’alça sobre un tumult fet de roca amb qualitats multicolors que dóna un gran joc lumínic i cromàtic.

Quina desorientació la d’aquesta ànima sense rumb… com la d’altres malenconiosos, absents éssers que poblen aquests jardins… Vaga també per aquests camins, entre arbres i panteons, transportat pels gats, l’esperit d’un temps, la sensibilitat d’uns artistes que sapigueren materialitzar una idea de l’amor, de la vida, i de la mort.   

 

 

 

BIBLIOGRAFIA

- Guia del cementiri de Montjuïc. Neus Aguado. Institut Municipal dels Serveis Funeraris de Barcelona.
- Fàbriques i empresaris (els protagonistes de la revolució industrial a Catalunya). Francesc Cabana Vols. I a IV. Enciclopedia Catalana.
- Principios de Botánica Funeraria.Celestí Barallat.
- El arte funerario del Cementerio de Reus, de la grandiosidad al detalle. Rosa Besora. Programa de Doctorat 1996
- Els cementiris de Barcelona, una aproximació. Carme Riera. 
- Guia del cementerio del Sudoeste. Ayuntamiento de Barcelona. 1954
- Barcelona a través dels seus cementiris (un passeig pel cementiri del Poble Nou). Elisa Martí i Lopez. (Fitxes artístiques: Lídia Català; Maria Isabel Marín).
- El Cementeri del Poble Nou (una visió històrica). Margarida Nadal i Plà; Jordi Pujol i Forn. Serveis Funeraris de Barcelona S.A
- En busca d’una arquitectura nacional. Domenech i Montaner
- Los cementerios como catálogo de arquitectura (Revista CAU num 17 1973 Gen-Feb). Oriol Bohigues
- El Cementeri Vell. Xavier Francesc Fabré
- Museu de Tàrrega; publicacions URTX. A redòs de l’imaginari medieval. Un tema antic, el monstre andròfag i psicopòmpic. Josep M. Miró Rosinach
- www.tanatologia.org
- www.graveaddiction.com
- www.infojardin.com
- Exposició temporal al MHC sobre “Els cementiris d’ultramar”. Fotos Pilar Aymerich.


Contactar amb l'autor:

miquel@bestbarcelonators.com / 696 231 153


foto
EDICIÓ IMPRESA A: WWW.THEHANGINGBOOK.COM
WWW.bestbarcelonatours.com
Best Barcelona Tours 2007
Col.labora www.inventat.com